Les trampes de l’espanyolisme

2 ag.

Identificar el procés sobiranista i l’independentisme amb CiU és un error atiat per l’esquerra espanyolista, que associa barroerament la lluita per la independència dels Països Catalans amb les retallades, la corrupció i les polítiques antisocials.

Ara bé, cal tenir present que CiU, en el seu instint de supervivència, fa servir la promesa d’una consulta com a cortina de fum per aplicar les seves polítiques classistes i guanyar temps per refredar les expectatives de canvi polític i social que ha generat la mobilització popular independentista.

La baixa qualitat democràtica i el benestar insuficient no són atribuïbles a l’independentisme, sinó el resultat de les mancances i les incapacitats històriques de l’Estat espanyol.

En aquest sentit, tant CiU com l’esquerra espanyolista han viscut acomodats en la “pax” constitucional des del 1978, quan van pactar amb els feixistes una transició que ha acabat frustrant totes les esperances de modernització i democratització.

La partitocràcia corrupta, la imposició del deute i la profunda esquerda social provocada per un model econòmic segregador i especulatiu tenen, avui, el seu colofó en el rebrot del centralisme i el feixisme.

Malgrat totes les contradiccions i entrebancs, l’opció independentista ha esdevingut la resposta popular  que vehicula la indignació del poble català i, també, la d’aquella gent que entén que la independència és un bon punt de partida per a canviar-ho tot.

Tot i així, la batalla ideològica encara es troba segrestada pels intel·lectuals, partits i mitjans de comunicació favorables a l’status quo, que assagen tàctiques dilatòries i un discurs neoespanyolista que sacralitza l’obediència a legalitat per negar el dret d’autodeterminació del poble català i menystenir la viabilitat de la independència.

En els últims mesos, en l’òrbita del PSC i d’ICV-EUiA han recuperat el federalisme com a últim dic de contenció de l’independentisme, han covat propostes amb els seus partits homòlegs (PSOE i IU) i fins a tres manifestos avalats per la faràndula d’opinadors habituals. Lamentablement, aquest federalisme sols planteja una reforma de la Constitució espanyola amb la vana esperança de recuperar una part d’allò que ja es va intentar en la reforma de l’Estatut de 2006, que va acabar mutilada pel Tribunal Constitucional. És enutjós que es vulgui tornar a un escenari que ja està superat, però el més penós és que s’insisteixi en presentar com a viable i satisfactòria una proposta que no depèn del poble català ni de llur voluntat sinó de la benevolència i els vaivens de l’opinió pública espanyola.

Tot i els paranys i les trampes argumentals de l’espanyolisme, la disjuntiva és: “o ara o mai!” Ara és el moment de definir un model d’estat al servei de les classes populars i de cercar sinergies amb tots els sectors que lluiten pels drets socials, perquè se sumin al projecte independentista i per orientar-lo cap a la transformació socialista.

[publicat a L’Accent núm. 254]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: