L’esquerra i la lluita contra l’espoli fiscal

6 abr.

La crisi econòmica ha donat més rellevància a la denúncia de l’espoli fiscal. Certament, l’Estat espanyol xucla el 40% dels impostos que paguem als Països Catalans; uns diners que mai retornen i que no podem destinar-los a les inversions i infraestructures que necessitem. D’això, els espanyols en diuen solidaritat; una part important dels catalans s’hi resignen, uns com a resultat de l’alienació nacional i d’altres perquè saben que la seva posició social dominant està estretament lligada al seu paper d’intermediaris amb l’Estat espanyol; i, finalment, hi ha els independentistes que ho qualifiquem com a un robatori perquè sabem que això és una conseqüència de la nostra condició de nació ocupada.

Per a recuperar una part de la nostra riquesa i dels nostres recursos cal posar fi a l’espoli fiscal. En aquest camí, però, no hi ha vies intermèdies ni pactes fiscals que valguin. La sobirania econòmica i fiscal només serà possible amb la sobirania política, és a dir, amb la independència.

L’espoli fiscal explica una part del mal finançament de les administracions públiques catalanes i, particularment, la pèssima situació financera en què es troben els nostres ajuntaments. No hi ha res més aclaridor que comparar la despesa per habitant entre un ajuntament dels Països Catalans i un ajuntament del País Basc.

Tanmateix, tal com recorda l’economista Vicenç Navarro, també existeix un espoli social. Justament, aquesta és la part de la pel·lícula que més incomoda als sobiranistes de casa bona, que s’entesten a explicar-nos el conte de la lletera assegurant-nos que amb la independència ho tindrem tot resolt i la crisi s’haurà acabat. Des d’una perspectiva d’esquerres, cal denunciar el simplisme d’aquests arguments i posar de manifest que als Països Catalans patim una doble explotació econòmica, com a poble i com a classe.

Necessitem un estat propi per a recuperar la sobirania econòmica i crear les condicions òptimes pel repartiment de la riquesa. Ara bé, la independència, tot i ser necessària, no resoldrà per art de màgia totes les contradiccions i mancances de la nostra societat. Tot dependrà de la correlació de forces. Si el bloc dominant manté la seva hegemonia, només hi haurà un canvi de banderes i l’estructura socioeconòmica es mantindrà intacta. En canvi, si les classes populars i les esquerres liderem el procés d’emancipació nacional, la independència serà un bon punt de partida per a recuperar drets laborals, socials, democràtics i, en definitiva, avançar cap al socialisme.

Per tot plegat, és vital que l’esquerra independentista s’impliqui a fons en el debat i la mobilització ciutadana i institucional contra l’espoli fiscal, amb l’objectiu de desenvolupar una alternativa fiscal i socioeconòmica favorable als interessos de les classes populars.

[publicat al periòdic L’Accent núm. 223, 5-15 d’abril de 2012]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: