L’Informe Diagonal

12 oct.

Informe Diagonal o com aturar l’independentisme de Josep Gimeno és un exercici pedagògic de política ficcióestimulant que posa damunt de la taula els punts forts i els punts febles delprojecte independentista català.
 
En primer lloc cal imaginar –no cal ser massaimaginatius!- que un bon dia els poders fàctics de Madrid encarreguen laredacció d’un manual antiindependentista a un selecte grup de botiflers. Desprésde quatre mesos de treball en un despatx de l’Avinguda Diagonal de Barcelona, remetenun informe on expliquen el creixement de l’independentisme català, proposenaccions i un argumentari per a combatre’l i preservar la unitat del Regne d’Espanya.

A l’informe s’hi exposen tres grans línies decontenció de l’independentisme: l’econòmica, la política i la social.

En l’àmbit econòmic es nega qualsevoltemptativa de bilateralitat i concert econòmic; es planteja un acord PP-PSOE iun acostament del PP a CiU, sobre la base d’un pacte fiscal entès com a unareducció tàctica del dèficit fiscal però sense posar fi a les bases de l’espoli.Els espanyolistes consideren la crisi econòmica com una bona oportunitat perdebilitat l’independentisme, però adverteixen que “també podria tenir un efectebumerang si no es redrecen les xifres macro i microeconòmiques. Un eventualrescat financer  -a l’estil portuguès,irlandès o grec- podria generar una situació de malestar tan elevada a Catalunyaque engreixaria l’independentisme de tal manera que fos impossible aturaraquest moviment…” (p. 121). Coincideixo plenament amb aquesta última reflexióperquè, ben mirat, el col·lapse econòmic espanyol és l’escenari més plausible d’unaruptura; per això, cal estar preparats perquè quan arribi el moment la indignaciós’expressi en clau independentista.

En el vessant polític s’insisteix en un pactePP-PSOE per la recentralització de l’Estat espanyol i la recuperació decompetències que havien estat transferides a les autonomies. No cal esperar aquè la Moncloa torni a estar a mans del PP, perquè bona part d’aquest guió ja s’estàaplicant (per exemple, amb la reforma exprés de la Constitució espanyola de1978 o amb la bancarització de les caixes d’estalvi).

Els aspectes socials són, sense cap mena dedubte, els més corrosius perquè plantegen la fractura social com a estratègiade contenció de l’independentisme. En primer lloc s’advoca per augmentar lapressió sobre la llengua catalana (això ja és un fet d’ençà que s’han derogatalguns Reglaments d’ús o la immersió lingüística a les escoles).Paral·lelament, es proposa crear el màxim de traves a la integració de la novaimmigració. Aquesta estratègia encaixa perfectament amb els discursos xenòfobsen auge i se centra en reduir l’ús del català entre la immigració, aniquilarles legislacions integradores i controlar (instrumentalitzar) les associacionsd’immigrants. El desarrelament i l’alienació nacional de la immigració és undels objectius estratègics de l’espanyolisme i d’aquesta manera reconeixen “aconseguiríemengreixar la bossa de partidaris de la unitat d’Espanya a Catalunya fins aminoritzar l’independentisme gradualment” fet que el “convertiria en una menade reducte radicalitzat i folklòric sense cap opció a fer realitat el seuprojecte polític” (p.61)

Gimeno posa al descobert elsquatre principals eixos del discurs independentista, que cal conèixer bé per asaber desmuntar els arguments espanyolistes:
  1.          Negació del dret de decidir.
  2.          Inviabilitat econòmica d’un estatcatalà.
  3.          Exclusió de la Unió Europea.
  4.          Divisió social.
Ara bé, la metodologia de Gimeno no és, com podriasemblar, innòcua i neutra. En aquest sentit, cal fer les següentsconsideracions crítiques:

– Constata, mitjançant els estudis iles enquestes publicades a la premsa, l’augment de la consciència independentista.Atribueix aquest creixement a la modernització discursiva, la transversalitat ila capacitat d’integració de l’independentisme. Emperò, jo penso que obvia queel creixement de l’independentisme és, sobretot, el resultat reactiu a l’incrementde l’opressió nacional, que ha fet més visibles les reivindicacions i l’alternativapolítica de l’independentisme.

– Parteix  d’una perspectiva regionalista, circumscrita ala Comunitat Autònoma de Catalunya, i que menysté l’articulació dels PaïsosCatalans, que són –no ho oblidem- la principal bèstia negra de l’espanyolisme ide l’Estat espanyol. L’autor despatxa la qüestió dels Països Catalans com si estractés d’una dèria d’una part reduïda dels integrants de l’independentisme.Davant d’aquesta consideració cal preguntar-se si es pot ser independentista ialhora renunciar als Països Catalans? i quina mena d’independentistes sónaquells que acaten el marc territorial imposat pels estats opressors?

– Redueix la política a l’accióinstitucional. Situa l’acció institucional en les coordenades del Parlament autonòmicde Catalunya, i es limita a dues possibilitats: fer una declaració unilateral d’independènciao bé a convocar una consulta sobre la independència. Es marginen o releguenaltres àmbits de lluita fonamentals com la lluita ideològica (tot i que l’esmentaen relació al control espanyolista dels mitjans de comunicació, Internat ialtres espais de socialització simbòlica com l’esport). S’obvia el fet que perexercir el dret de decidir (autodeterminar-se) no basta amb diputats oregidors, cal que el poble estigui organitzat. En aquest sentit, resultadecebedor que enlloc s’esmenti el paper cabdal de les organitzacions sindicalsi populars en un procés d’independència, que en certa mesura reflecteix laprincipal mancança d’ERC i de les formacions satèl·lits (Reagrupament i SI).

– La insistència en latransversalitat implica, de forma lògica, la incomprensió del paper de la CUP, referentde l’independentisme d’esquerres, de la qual s’esmenta pejorativament “el seucec aferrament a una ortodòxia política”(p.51).

– Es prescindeix de qualsevol anàlisidels interessos de classe inherents en el sistema de partits polítics. Si bé éscert que una part important de la massa electoral de CiU vol la independència,la realitat és que està votant una formació que defensa una interessos declasse i nacionals contraris a la llibertat del poble català. És a dir, esconfon el desig amb la realitat.

– Finalment, se sacralitza el paperde la Unió Europea (UE), que se situa com el marc de referència ineludible d’unfutur estat català. L’autor avala les tesis que consideren la UE com lagarantia per a l’existència del nou estat català i per a una resolució pacíficadel litigi amb Espanya.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: