La revolta permanent

19 febr.
Divendres 18 de febrer es va projectar “Llach. La revolta permanent” de Lluís Danés a la Casa Municipal de Cultura “La Unió” de Teià, on vaig tenir el privilegi de moderar i participar en el cinefòrum fent una breu apunt sobre el context històric.

La pel·lícula exposa la trajectòria del cantautor Lluís Llach i l’entrecreua amb els fets de Vitòria de 1976. Llach va compondre “Campanades a morts” per denunciar el terror institucional executat per la policia espanyola, que el 3 de març de 1976 va gasejar i tirotejar els treballadors en vaga concentrats dins d’una església de Vitòria amb el resultat tràgic de cinc morts i centenars de ferits. 

En primer lloc, cal fer esment del franquisme, que va ser una dictadura militar de signe feixista que des dels primer dia fins al final es va fonamentar en el recurs a la violència, la repressió i la censura per acabar amb la lluita de classes, la diversitat lingüística i nacional i l’emancipació de les dones.

La pel·lícula desfà el mite de la tansició modèlica i pacífica de la Dictadura a la Democràcia.

És evident que les expectatives de ruptura dels moviments populars, que a Catalunya podríem situar al voltant de l’Assemblea de Catalunya i del seu programa polític (drets i llibertats democràtiques, accés del poble al poder econòmi i polític i dret d’autodeterminació), van quedar defraudades. El resultat va ser un franquisme reformat, que encara perdura, fins al punt que els principals aparells de l’Estat van restar intactes: cossos de seguretat, cos judicial, monarquia i exèrcit.

Precisament, tal com denuncia l’economista Vicenç Navarro, els dèficits de drets socials estan estretament estratament relacionats amb la implantació d’un democràcia baixa qualitat que, a través de la Llei d’Amnistia de 1977, va ometre el seu passat i va permetre la impunitat dels criminals i torturadors de la Dictadura. Però la impunitat encara perdura. És significatiu i increïble que, tres dècades després, persones com Fraga i Martín Villa no hagin estat processats.

Cal tenir present que la Dictadura mai va deixar de matar i durant el període de la transició hi hagué, entre morts i ferits, un total de 2.663 víctimes derivades de la violència política. 

En resta un llarg camí per apofundir en la democràcia si volem garantir el dret a conèixer la veritat, si volem justícia i reparar com cal a les víctimes del terrorisme d’Estat. Malauradament encara patim les rèmores del franquisme. Encara avui, malgrat la pàtina democràtica, se’ns censura (tal com passa amb el tancament del senyal de TV3 al País Valencià) o se segueix limitant la llibertat amb lleis com la de partits que, intencionadament, margina a una part important de la  ciutadania del País Basc.

Referències bibliogràfiques:

– LUCA, Gustavo: Fraga, retrato de un fascista.
– NAVARRO, Vicenç: Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que nunca se habla en nuestro país.
– SÁNCHEZ SOLER, Mariano: La transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983).
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: