Necessitem un sindicalisme de classe i nacional

16 juny
El 8 de juny els treballadors/es del sector públic vam fer vaga en contra de les retallades socials i laborals aprovades pel govern espanyol i imposades pel FMI i la UE. Mentre a Grècia ja s’han organitzat fins a cinc vagues generals, a casa nostra estem assistint a l’enèsima baixada de pantalons d’UGT i CCOO, que en comptes de convocar una vaga general, es van conformar amb una primera convocatòria de caràcter sectorial per no fer nosa al seu estimat Zapatero. Ara ja sabem que no es plantegen una aturada general fins al 29 de setembre, és a dir, quan tot estigui dat i beneït: quina vergonya! Però bé, aquesta és una situació lògica si tenim en compte que són dos sindicats sindicals espanyols abastament subvencionats i peixats per l’Estat. 
L’endemà de l’aturada del sector públic, el govern del senyor Montilla (PSC-PSOE, ICV-EUiA, Esquerra), obeint les consignes de Madrid, va aprovar un altre Decret llei amb una paquet de retallades socials, que se sumaven a les mesures aprovades pel govern espanyol; paral•lelament, la premsa del sistema se’ns va pixar a la cara i parlava obertament de fracàs de la vaga i esperonava una nova reforma laboral que, finalment, va arribar per decret el dimecres 16 de juny i que abarateix encara més els acomiadaments.
Davant d’aquest panorama, cal dir i repetir ben alt que la crisi no l’hem creada els treballadors i les treballadores. I que posats a retallar, es podria haver retallat d’una altra manera. Per exemple eliminant les partides improductives o innecessàries: pressupostos militars, monarquia, partides destinades al manteniment de l’Església, càrrecs de confiança, etc. També es podria haver començat per combatre el frau fiscal, implantant una fiscalitat progressiva i ecològica que també repercutís en les transaccions financeres internacionals especulatives… I, sobretot, als Països Catalans, amb les balances a la mà, es podria haver plantejat la fi de l’espoli fiscal per a cobrir les necessitats socials que ara mateix queden al descobert.
Però no, l’opció del govern espanyol de Zapatero i del govern autonòmic de Montilla ha anat per uns altres viaranys; de fet, s’han limitat a defensar els interessos dels creditors del deute, bàsicament contret per bancs i caixes durant els anys de la bombolla immobiliària, caracteritzada per un creixement especulatiu, exempt de qualsevol responsabilitat social i ecològica, que va afavorir la picaresca i la corrupció en el si d’unes administracions públiques mancades de recursos a causa del mal finançament. 
En una circular del 10 de juny, Montilla s’adreçava en to paternalista a totes les persones que treballen a l’administració pública dient que la retallada mitjana del 5% dels salaris “És una mesura necessària, perquè estem obligats a reduir el dèficit públic. No podem continuar gastant més del que tenim”, més endavant, com a consol per a tontos, anunciava “mesures per a demanar sacrificis als que tenen rendes més elevades”, que es concreten en un paupèrrim augment de l’1% en els impostos de transmissions patrimonials i en les actes de documents jurídics. 
El paquet de mesures neoliberals dictat per la UE a l’Estat espanyol i, subsidiàriament a Catalunya, és una recepta recurrent en tots els plans d’ajustament estructural: reduir despesa social, augmentar impostos indirectes (com ara l’IVA), imposar la desregulació laboral (precarietat i abaratiment del treball), limitar el paper de l’Estat en l’economia per afavorir les privatitzacions i eliminar les traves al lliure comerç.
Tenint en compte que l’estat no és mai un organisme neutre i que sempre respon als interessos de la classe dominant, és aleshores quan es pot comprendre la traïció de la socialdemocràcia espanyola i catalana, que el 2009 va injectar 40.000 milions d’euros a la banca “per motius d’interès general” o que no va vacil•lar a l’hora de regalar a la Volkswagen 100 milions d’euros a fons perdut, sucumbint d’aquesta manera davant les amenaces de deslocalització de la producció de SEAT. Com es menja que els bancs i caixes hagin estat premiats, tot i ser els culpables de l’especulació i els principals impulsors dels fons privats de pensions i dels negocis fraudulents en paradisos fiscals? 
Quina cara hem de fer els treballadors i les treballadores dels Països Catalans (20% a l’atur, 19% sota el llindar de pobresa, el 60% mileuristes…) quan veiem el servilisme dels sindicats UGT i CCOO i del govern titella de la Generalitat de Catalunya? Quina cara hem de fer davant l’optimisme estúpid del “estosololloarreglamosentretodos.org”? o quan sentim destacats dirigents del PSOE apel•lant al “patriotisme” per impedir la convocatòria d’una vaga general? 
Fa poc, quan Montilla va ser proclamat candidat del seu partit, va dir que treballaria “Per una Catalunya de tots”, però els criteris neoliberals imposats en àmbits com l’educació o la sanitat i, sobretot, les retallades socials i laborals aprovades els últims dies (i les que estan per venir) demostren que el poder polític autonòmic actua com a una simple corretja de transmissió dels interessos d’Espanya i del Capital.
Queda clar, per tant, que la nostra dependència envers l’Estat espanyol, un estat en vies de ser intervingut pel Fons Monetari Internacional i per la Unió Europea, representa un greu perjudici per a la classe treballadora catalana. En aquest sentit, amb un estat propi, amb capacitat per legislar i no resignat a gestionar les engrunes (com ara fan les comunitats autònomes), milloraríem molt la nostra capacitat negociadora i de pressió a l’hora de fer front a la situació laboral i econòmica que ens afecta.
Així doncs, l’autodeterminació o dret de decidir, també té una clara correspondència en l’àmbit sociolaboral. Per això, davant les agressions als drets laborals i socials cal plantejar un model de construcció nacional que no margini les classes populars; per tant, és urgent impulsar una resposta social i espais de trobada a favor d’un nou model de sindicalisme de classe, crític i alternatiu.
Anuncis

12 Respostes to “Necessitem un sindicalisme de classe i nacional”

  1. Anonymous Juny 17, 2010 a 3:09 pm #

    Totalment d'acord, però mulla't una mica més home XD.Hi ha 2 opcions que es reclamen com a sindicats nacionals i de classe: la COS i la I-CSC. La meva opció és la primera, sens dubte la pròpia de l'esquerra independentista, ara bé, penso que és vital que ambdues centrals sindicals creixin paralelament a partir de "públics diferents" (que collons fa la gent d'ERC ficada majoritàriament a UGT?¿?¿), i un cop comencessin a ser mínimament significatives arribar als acords que calgui en allò que calgui. Però crec que és vital una aposta sindical més "combativa" i una de més "relaxada", per diferents perfils de gent, però clars en quant a obediència nacional i obediència de classe.I una altra cosa: no només cal afiliar-se (això només és el primer pas), cal treballar de valent per bastir estructures eficaces per enfortir un sindicat. Una vegada que agafa rodatge, que té una sèrie de gent funcionant en els diversos àmbits de treball (acció sindical, relacions polítiques, federacions sectorials, etc.) la cosa camina sola.Així doncs, a tota la gent que enten(em) que cal tenir un sindicalisme propi, comencem a fer també la reflexió de que hi podem aportar (a part de la quota d'X €).Salut!

  2. Arnau Juny 18, 2010 a 3:27 pm #

    Totalment d'acord amb l'escrit i amb el comentari ja emès. És necessari que els catalans apostem pel sindicalisme d'obediència nacional i no pas pels sindicals ecspanyols.Per començar cal que tots i totes ens creiem que des dels llocs de treball (o desgraciadament l'atur forçat) es pot, i s'ha de, lluitar per l'alliberament nacional i social.Després cal afiliar-se, i com he dit, a sindicats d'obediència nacional catalana i no estatal ecspanyola. En aquest punt no comparteixo l'aposta que fa el/la company "anònim", ja que jo la faig per la Intersindical-CSC, però si que estic d'acord en que el més important és que el sindicalisme nacional i de classe creixi (ja sigui via la I-CSC o la COS).I, evidentment, un cop afiliats al sindicalisme nacional i de classe cal organitzar-lo, treballar-hi i lluitar.Salut!

  3. "Tati-Pagès-Soulbizarre" Juny 21, 2010 a 1:59 pm #

    jo com afiliat a USTEC/CATAC dins de la Intersindical Alternativa de Catalunya, m'agradaria veure en el futur una coordinació de tota l'esquerra sindical de classe i combativa, una mena de coordinació estable entre COS/I.CSC/IAC/COBAS i, algun dia (per somiar que no sigui) també amb la CGT. Però estic d'acord amb el que apunta l'article i qualsevol avenç unitari al marge de les centrals convencionals i professionalitzades de UGT i CCOO, benvingut sigui. La resta, com he dit, està obert a un futur d'àmplies confluències socials, sindicals i polítiques que puguin donar la volta des de Catalunya i els Països Catalans a les coordenades dominants. Les condicions apunten a una mobilització necessària, més enllà del propi àmbit sindical, en els àmbits de la crisi i amb respostes anticapitalistes, de classe, nacionals, internacionalistes i clarament ecologistes (suposo que demano la lluna, però és el que tenim al davant).Salut!

  4. Zaldivar Juny 21, 2010 a 7:31 pm #

    a mi el que toca els nassos és que potser serem algun dia capaços de tenir un sindicalisme propi i al mateix temps no serem capaços de que aquest sindicalisme per nacional que sigui esdevingui tou i burocratitzat com el que ja coneixem de UGT i CCOO.Signo ara per canviar el sindicalisme, sí senyor. El que no vull, però, és que mentres justament maldem per un sindicalisme arrelat al país, resulti que el model a aplicar sigui el d'un sindicat com els altres. Som a temps de no fer les coses tant rematadament malament com les fan els de CCOO i UGT. i consti en acta que CCOO va ser fonamental en els dies de la darrera clandesitinitat com el PSUC per incorporar obrers d'altres pobles de l'estat en un sentiment nacional. Però ara ja és hora de tenir un sindicalisme de masses diferent i de lluita, no de despatx i corbata. Com diria el Monegal: Alerta!

  5. Anonymous Juny 23, 2010 a 9:04 am #

    Jo el que no entenc és perquè la COS i la Intersindical no arriben a un procés de confluència. La COS no és encara un sindicat però la Inter té una mínima estructura, delegats, representants…A l'EI necessitem un sindicat, no una plataforma d'agitació més.

  6. Jordi Navarro Morera Juny 23, 2010 a 7:17 pm #

    Seria vital avançar cap a una estreta col·laboració i posterior fusió entre COS i ICSC. Crec que l'espai sndical independentista i d'esquerres s'ha d'articular, és una urgència de país.

  7. antoine marti Juny 24, 2010 a 7:32 am #

    Per un sindicalisme nacional i de classe, tot comença perquè els actors principals es posin d´acord, es a dir I-CSC, COS i IAC cerquin la formula d´una coordinadora unitària, més enllà de personalismes. Recordem que un sindicat te per obligació no moral si no vital ser un espai de masses i sense aquesta premissa mai podrem bastir-nos d´un sindicalisme fort i útil pel País i la classe treballadora.Per altra banda el sol fet de tenir un sindicat nacional no farà que les condicions ni fins i tot en un estat independent els pencaires visquin millor, si aquest sindicat no te conceptes de sindicalisme revolucionari en lo social.De res servira una Catalunya independent, si això no comporta una transformació social i una ruptura amb els sistema. Per això la construcció d´un estat te d´anar acompanyat d´un model d´aquest, cas contrari "treballarem per l´angles" i farem la feina bruta a la burgesia que amb dependència o independencia continuaran tenint Catalunya com el seu "mas".Salut !!!!

  8. Anonymous Juny 28, 2010 a 5:12 am #

    Tot i així la independència de Catalunya no és negociable, és un dret i punt. Segur que la independència no serà la solució màgica a tots els problemes i segur que hi continuarà havent injustícies però l'imperialisme espanyol actual no pot continuar. Per tant la independència no la negocia ningú, el poble hi té dret, agradi o no a tothomUna altre cosa és que des de l'ei defensem un model social just i solidari per a tothom. Però insisteixo en que no tenim dret a posar condicionants; no podem caure en l'espanyolisme passiu de tall esquerranista. No tenim vocació de lerrouxistes.

  9. Anonymous Juny 28, 2010 a 7:28 am #

    Crec que alguns companys/es erreu alhora de situar el problema i per tant la solució a donar-hi.El problema no és que existeixin 2 sindicats nacionals i de classe, sinó que sumats i tot no arriben ni a l'1% en quant a representativitat al Principat (a la resta del país encara està pitjor la cosa). El repte, per tant, no és superar la coexistència de 2 sindicats, que bé s'ha demostrat que poden sobreviure amb models pràctics diferents (ELA i LAB al País Basc, CIG i CUT a Galiza, etc.), sinó a aconseguir que el sindicalisme nacional i de classe camini cap a la hegemonia amb els anys. Evidentment en tot allò que calgui (mobilitzacions, reivindicacions, etc.) i un cop aquest comenci a ser representatiu caldrà arribar a acords i a la unitat d'acció, però jo penso que ja es bo que existeixin 2 alternatives (COS i I-CSC) amb models sensiblement diferents, per a poder arribar al maxim nombre de sectors independentistes; que recordem, no és ni molt menys l'UNIC subjecte a adreçar-se, però sí el més conscient de la necessitat d'eines pròpies i donada la situació d'emergència en que es trobem, el sector principal a dirigir-se. Quan siguem el 15-20% representatius i haguem arribat al "sostre" indepedendentista, caldrà veure que fem per continuar avançant, però ara per ara el repte és un altre.Jordi, com dic col·laboració sí, però el principal repte és que els companys/es no continuin engruixint les files de sindicats de marc espanyol per molt de "l'esquerra sindical" que siguin (CGT, Co.BAS, etc.) i passin a fer-ho en els nostres, en el que se sentin més còmodes, però en els del marc nacional català com a referència.

  10. Jordi Navarro Morera Juny 29, 2010 a 10:01 pm #

    Cal articular un marc català de relacions laborals, enfortir l'eix sindical català i construir un pol sindical vinculat a l'esquerra independentista, amb capacitat de mobilització i dotat dels serveis necessaris per a poder assumir amb garanties la defensa dels drets dels treballadors a peu d'empresa, més enllà de la simple declaració ideològica. Com dèia abans és una urgència de país.

  11. Anonymous Juny 30, 2010 a 11:26 am #

    Estic bastant d'acord amb l'article.Però falten eines que emplacin a que hagin independentistes que vagin cap una Intersindical nacional,ja que hi ha un problema important,i és la dispersió militant.Si més no,reforçar i aglutinar forces en aquell sindicat en possiblitats reals de ser alguna cosa més que combatiu i alternatiu,sinó que pugui aplegar el conjunt de l'esquerra sindical catalana a curt i mig termini,com podria ser el cas de la IAC.

  12. Anonymous Juliol 1, 2010 a 6:13 pm #

    Crec que la manca de referents sindicals nacionals potents és una de les principals mancances de l'EI. Reconec que sento enveja de LAB i ELA.La situació és especialment complicada quan sortim de l'àrea metropolitana de Barcelona, el nivell d'afiliació sindical cau espectacularment, i ja sabem com costa que algú s'animi a tirar del carro.A part, rarament veig els sindicats al carrer, intentant arribar a més gent. Per exemple, he trobat a faltar xerrades dels sindicats explicant perquè cal oposar-nos a la nova llei d'educació: es podrien fer inclus en petits pobles (a tot arreu hi ha escoles!). No he trobat taules informatives de sindicats explicant els motius de la vaga, al carrer, parlant amb la gent de tu a tu. Fent més agitació…etc etc…Trobo a faltar combativitat. No estic segur de si els sindicalisme català és radicalment diferent al majoritari de CCOO-UGT. Ep!!!! No acuso a ningú de res, només manifesto un desconeixement fruit de la manca de proximitat amb els sindicats suposadament més combatius, però crec que molta gent "del carrer" pot compartir aquest sentiment.Davant la situació actual, només els PARTITS i SINDICATS que busquin constantment fer veure les CONTRADICCIONS del sistema i DESLEGITIMITZAR-LO, tindran la capacitat de atreure gent: compromís militant, solidaritat més enllà de les sigles pròpies, voluntat d'extensió geogràfica, denuncia permanent al carrer (accions simbòliques, parlar amb la gent…)El sindicalisme és construeix al carrer!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: