Podrits

21 abr.
Samaranch i Garzon són dos noms que s’encavalquen en la memòria de tota una generació d’independentistes foguejats durant les olimpíades de Barcelona 92.

La mort de Samaranch ha desfermat un exercici de banalització històrica d’un personatge que es va enriquir especulant amb la construcció de barris obrers com la Ciutat Meridiana i que va representar el triomf de la burgesia i del desarrollisme franquista .

El projecte olímpic del 92 liderat per Samaranch, va ser un eficaç instrument d’enginyeria social per tal que el Capital i les administracions del conglomerat metropolità afí al PSC-PSOE poguessin recuperar i rellançar la idea de la Gran Barcelona i, d’aquesta manera, alçar un mur de contenció  davant d’un plantejament de país que encara no controlaven i que podia trencar la “concòrdia” en la qual vivien instal·lades les classes dominants.

Com molt bé apunten des de Vilaweb, és lamentable que, tal i com ha succeït amb la resta de jerarques de la Dictadura, Samaranch no hagi passat comptes amb la justícia. Igual que ha expressat la Comissió per la Dignitat, també cal lamentar la instal·lació de la capella ardent d’aquest individu al Palau de la Generalitat.

Per a tenir una visió crítica del personatge és aconsellable rellegir els apunts de Martí Marín a “Porcioles. Catalanisme, clientelisme i franquisme” (Barcelona, 2005: Editorial Base) o les notes punyents d’Ignasi Riera a “Els catalans de Franco” (Barcelona, 1998: Plaza&Janés).

Curiosament,  ara, quan Garzon ha estat imputat per (entre altres coses) haver gosat investigar els crims contra la humanitat comesos pel franquisme, comença haver-hi algunes veus crítiques amb el model d’impunitat sobre el qual es va erigir l’actual democràcia espanyola.

Això no és gens estrany ja que, tal i com apuntava Josep Ma. Terricabras (El Periódico, 14/04/10), a l’Estat espanyol hi ha grans dèficits democràtics. Ara bé,  aquests dèficits resulten incomprensibles i inabastables per a l’opinió pública (sobretot la catalana) si abans no es qüestiona la reforma postfranquista i el pacte constitucional que en resultà, que, recordem-ho, es va basar en la negació explícita de les reivindicacions populars: la República, el Socialisme i l’Autodeterminació dels pobles.

La paradoxa del cas Garzon, tal i com explica la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura (Directa núm. 179, 14/04/10), és que aquest senyor està tastant la medicina que ell mateix ha aplicat en altres casos. En aquest sentit, no podem oblidar la “Garzonada de 1992”, una operació repressiva contra l’independentisme català per a garantir la “pau olímpica” propugnada pels poders fàctics (amb Samaranch al capdavant) i que es va saldar amb les detencions arbitràries i tortures de diversos companys/es de militància. L’any 2004, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va sentenciar que no s’havien investigat les denúncies de tortures, la qual cosa va ser una petita victòria moral davant l’arrogància del  jutge estrella de l’Audiència Nacional espanyola, un tribunal d’excepció hereu del TOP franquista.

Sigui com sigui, Samaranch i Garzon són l’evidència d’un estat de dret podrit en els seus fonaments. Per això, som molts els qui no plorarem per la mort d’un franquista i tampoc caurem en el parany de donar suport a un jutge espanyol que es fa passar per progre per tal d’emmascarar els seus excessos repressius contra l’independentisme català (i basc).  

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: