Què fer?

13 des.
Igual que succeí el 13S a Arenys de Munt, les consultes sobre la independència del 13D han estat un èxit. L’organització de base, la democràcia directa i la participació popular són la clau. Per tant, cal seguir burxant i continuar organitzant consultes arreu dels Països Catalans. Indubtablement, aquest és el full de ruta a curt termini.
Però, alerta! Si volem engegar un procés d’autodeterminació amb garanties d’èxit, haurem d’enfortir l’organització popular. No podem deixar-lo en mans d’uns partits i d’uns polítics que tenen el cul llogat. Cal tenir confiança en el poble, treballar de baix cap a dalt, repartir tasques i no càrrecs. No necessitem lideratges: necessitem un moviment popular de masses i compromís militant.
Per aquest motiu i, sobretot, tenint en compte el riscos d’instrumentalització per part d’opcions  pseudoindependentistes i el fet que les properes convocatòries se celebraran en els nuclis poblacionals més importants del país, cal que l’esquerra independentista estigui a l’alçada de les circumstàncies.
En un segon nivell, seguint l’exemple històric del separatisme català que l’any 1928 es reuní a L’Havana i aprovà el text de la Constitució Provisional de la República Catalana, cal posar damunt de la taula la creació d’una Assemblea Nacional Popular amb la missió de redactar i referendar les bases de la constitució de l’estat dels Països Catalans.

[Edito 1]: Caldrà estar a l’aguait de l’anunci de presentació d’una nova ILP al Parlament autonòmic de Catalunya per a la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. 

[Edito 2] Les declaracions destructives del convergent López Tena i la rèplica de Carles Mora, alcalde d’Arenys de Munt, han posat al descobert la voluntat de bastir una candidatura electoral a les autonòmiques que aglutini totes les plataformes sobiranistes (opció amb la qual simpatitzo). La difusió d’aquesta iniciativa, que fa temps que es cuina entre bastidors, alterarà els plans partidistes de Carretero, CiU i Esquerra. Cal veure què passarà amb les següents convocatòries de consultes, però aquest nou factor accelerarà el ritme polític dels diferents agents implicats, entre els quals, naturalment, també cal comptar amb l’esquerra independentista.

Acudit de Xavi Torrent publicat a El Punt (13/12/09). Genial!
Anuncis

7 Respostes to “Què fer?”

  1. Mosca Collonera Desembre 14, 2009 a 6:55 pm #

    Nosaltres tenim una idea: http://fotentpais.blogspot.com

  2. Antoni-Ítalo Desembre 15, 2009 a 10:26 am #

    Hola Juli,Afirmaves, en una entrada del teu bloc del 28 de novembre, que:L'autonomisme i la defensa del seu Estatut responen als interessos d'una part de la classe dominant, que anhela mantenir les quotes de poder que li foren transferides durant el postfranquisme. L'autodeterminació i la defensa de la independència són la resposta democràtica de les classes populars"Les dues afirmacions em semblen parcials, ja que sabem perfectament que hi ha un sector de la burgesia, la madrilenya i la depenent d'aquesta, que anhelen recuperar el poder que han perdut a Catalunya, tal i com ho mostra la posició de la seva expressió política (el PP) en qüestions com l'Estatut.D'altra banda, si bé és veritat que hi ha un independentisme d'esquerres i, en particular, una Esquerra Independentista amb un periode de creixement; no és menys cert que han aparegut símptomes clars dins de la burgesia catalana, d'una inclinació independentista. El posicionament de la "Fundació Catalunya Empresa Oberta" i la d'amalgama d'expressions polítiques d'aquesta (sectors de CNC, l'aparició de Reagrupament o el paper del president del Barça) són prou eloqüents.La nació, com citaves en l'article sobre Solé-Tura, és un fet històric i per tant variable. I de la mateixa manera que la identificació de Solé-Tura entre nacionalisme català i burgesia catalana, va quedar desfassat durant uns anys, la identificació que fas, en l'actualitat, també té tendència a quedar-s'hi.Parafraseges a Lenin començant el present article amb el "Què fer?" i defenses, encertadament, que és necessari un enfortiment de l'organització popular. Des del primer moment en què es va parlar de les consultes vaig pensar que aquell no era el camí pel què defensaria un hipotètic procés d'autodeterminació. Ho vaig exposar així:http://www.kaosenlared.net/noticia/diada-nacional-catalunya-i-dret-lautodeterminacioI crec que no anava gaire desencaminat.Salut!

  3. eudald.calvo Desembre 17, 2009 a 8:53 am #

    estic molt d'acord en què cal seguir amb les consultes a nivell local, que s'han demostrat són una eina útil per aglutinar independentistes dels nostres municipis, generar il·lusió i posar el debat sobre l'independència en primer pla polític (a més de ser un factor de desobediència contra l'estat espanyol i una manera de generar autèntica democràcia participativa).de la constitució catalana, no crec que encara estiguem preparats, però cal tenir-ho en ment. això ho podria fer, en tot cas, una "assemblea de càrrecs electes dels Països Catalans" o quelcom similar.ps: molt bona la referència implícita a l'amic vladimir ílitx!

  4. JULI CUÉLLAR Desembre 17, 2009 a 9:41 pm #

    Benvolgut Antoni-Ítalo,Et responc ràpid:1.- Partim d'anàlisis de la realitat diferents. Llegint el teu text "La Diada Nacional de Catalunya i el Dret a l'Autodeterminació" veig que tu negues l'existència de l'opressió nacional i jo, en canvi, afirmo que els Països Catalans som una nació oprimida. Penso que l'opressió nacional que patim no es pot reduir a una percepció subjectiva (de si et sents més o menys discriminat), perquè hi ha diversos elements objectius que són ara per ara incontestables: no tenim capacitat decisòria en bona part dels aspectes rellevants de la nostra col·lectivitat (infraestructures, recusos naturals, política laboral, immigració…), patim un fort espoli fiscal (10% PIB a la Comunitat Autònoma de Catalunya)… I, naturalment, hi ha el factor de la precària situació de la identitat lingüística i cultural catalana que juntament amb la destrucció del territori són un bon termòmetre de la situació de col·lapse nacional a què estem sent conduïts per part de l'autonomisme, que és el sistema pactat fa 30 anys per les cúpules de les esquerres amb els franquistes que ha permès mantenir incòlumne una supraestructura de dominació: l'Estat espanyol.2.- La comparació amb les realitats de Palestina i Cuba està fora de lloc. Simplement, perquè són realitats nacionals i contextos de lluita de classes molt diferents dels Països Catalans.3.- Obvies un factor important: l'anticatalanisme és la ideologia de masses de l'espanyolisme. I en això el PP i el PSOE (i també molts autoqualificats liberals, comunistes, anarcos…) es donen la mà. L'oposició a l'Estatut no és exclusiva del PP, és un fet consubstancial a la ideologia dominant a l'Estat espanyol.4.- Inevitablement, si un es diu comunista, cal fer esment al Lenin de "El Dret de les nacions a l'autodeterminació" i "La Revolució Socialista i el Dret de les nacions a l'Autodeterminació". Aquests textos complementen el Lenin de "L'imperialisme, fase superior del capitalisme" i són una eina pràctica d'interpretació indispensable.5.- La teva tesi sobre el perill del sobiranisme burgès recorda molt als textos escrits per R. Luxemburg en els que refusava l'alliberament de Polònia. Precisament, aquests prejudicis van ser combatuts per la teoria leninista que va rebatre aquestes postures de connivència amb la reacció de la nació dominant: "En tot nacionalisme burgès d'una nació oprimida hi ha un contingut democràtic general contra l'opressió i a aquest contingut hem de donar-li un suport incondicional". Alhora, també cal recordar i citar Marx, que va ser taxatiu en la defensa de la independència -separació- d'Irlanda respecte el Regne Unit: "El poble que n'esclavitza un altre forja les seves pròpies cadenes".6.- Comparteixo una inquietud: les dificultats de l'esquerra per assumir el lideratge del moviment d'alliberament nacional. L'aparició d'expressions independentistes de dretes no és cap problema si hi ha una organització popular (amb presència al carrer i a les institucions) que les cotrarresti. Ara per ara això, ho reconec, està pelut, però no perdut.7.- Finalment, veig que no tens clar el concepte d'Autodeterminació i proposes un relativisme conceptual marejador. L'autodeterminació nacional, d'acord amb Lenin, implica "la separació estatal" és a dir "la formació d'un Estat nacional independent". Si tu pertanys a una organització comunista no ho tens clar… ja m'explicaràs què hem de fer?Salutacions independentistes i revolucionàries!

  5. Antoni-Ítalo Desembre 17, 2009 a 11:47 pm #

    Hola Juli,T'intentaré respondre el més breument possible:¿Contestar "sí o no" en lo que se refiere a la separación de cada nación? Parece una reivindicación sumamente "práctica". Pero, en realidad, es absurda, metafísica en teoría y conducente a subordinar el proletariado a la política de la burguesía en la práctica. La burguesía plantea siempre en primer plano sus reivindicaciones nacionales. Y las plantea de un modo incondicional. El proletariado las subordina a los intereses de la lucha de clases. Teóricamente no puede garantizarse de antemano que la separación de una nación determinada o su igualdad de derechos con otra nación ponga término a la revolución democrática burguesa. Al proletariado le importa, en ambos casos, garantizar el desarrollo de su clase; a la burguesía le importa dificultar este desarrollo, supeditando las tareas de dicho desarrollo a las tareas de "su" nación. Por eso el proletariado se limita a la reivindicación negativa, por así decir, de reconocer el derecho a la autodeterminación, sin garantizar nada a ninguna nación ni comprometerse a dar nada a expensas de otra nación.1914: V.I.Lenin, El Dret de les nacions a l'autodeterminació.Salut i revolució, obviament!

  6. JULI CUÉLLAR Desembre 18, 2009 a 7:27 am #

    Antoni-Ítalo,Gràcies per la cita. Penso que podríem estar-nos intercanviant cites ad eternum… el problema de fons és que no compartim el mateix anàlisi de la realitat. Salut i visca la TL!Juli

  7. Anonymous Desembre 18, 2009 a 2:51 pm #

    El temps ha demostrat que a bona part de l'esquerra li fa por el conflicte nacional que hi ha als Països Catalans, se'ls obliga a definir-se i això crea moltes contradiccions internes i externes.Per això bona part de l'esquerra ( des de l'esquerra comunista, fins a l'esquerra apolítica, passant per l'esquerra parlamentària) es troba més còmode en l'ambigÜitat i desviant l'atenció cap a qüestions de classe ( que ni ells mateixos es creuen perquè a l'hora de la veritat o fan un govern d'Entesa o juguen a l'apoliticisme prepolític). És curiós com treuen a relluïr els tòpics suats de sempre amb un caire de modernitat que no fa més que posar-los en evidència.Afortunadament aquesta esquerra estatal està en franc retrocés i mica en mica aflora una nova esquerra compromesa amb els valors del país, del territori, dels drets socials, laborals, econòmics i culturals: l'esquerra independentista, un moviment encara emergent però que ha demostrat ser un moviment combatiu, que lluita contra l'assimilació institucional a la qual s'ha abonat EUiA i els residus del PSUC, i que sap treballar bé, tant a dins de les institucions com a fora.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: