Mirades al camp de batalla

1 abr.

Avui a Les Camposines (Terra Alta) caminava sota la pluja, vora les rases de les trinxeres i amb la vista perduda en l’horitzó rumiava sobre la transcendència de la Batalla de l’Ebre. Indiscutiblement, va ser la mare de totes les batalles i va precipitar el desenllaç de la guerra, l’ocupació dels Països Catalans i la imposició d’una Dictadura feixista. Pocs mesos després d’aquella batalla, l’1 d’abril de 1939 va caure Alacant. Per tant, avui ha fet setanta anys que els feixistes van assolar tota la nostra terra al sud de l’Albera.

Entre el 29 de març i l’1 d’abril de 1939, al port d’Alacant es visqué una situació límit, perquè s’hi atrinxerà una gernació, que oscil·là entre 12.000 i 15.000 republicans, entre els quals hi havia molts elements civils, però també un gran nombre de militars, degudament enquadrats, armats i amb abundant material. Tots esperaven l’arribada dels vaixells estrangers promesos pel Comitè Internacional, que els havien d’evacuar per mar. Però la flota franquista diluí totes les esperances.

El dia 30 de març, les tropes de la Divisió Littorio, comandades pel general Gastone Gambara, entraren a Alacant i encerclaren el perímetre del port, que els republicans havien protegit amb barricades. Les autoritats republicanes realitzaren gestions diplomàtiques desesperades per garantir l’evacuació de tot el personal concentrat. Però la resposta de Franco fou negativa: no permetria cap zona neutral ni cap pacte d’evacuació amb els qui ja considerava com a simples “presoners de guerra”.

El 31 de març les tropes franquistes desembarcaren al port i substituïren els italians i, ràpidament, van emplaçar els republicans atrinxerats a rendir-se. Fins a les sis de la tarda se succeïren les escenes de pànic, els suïcidis, les escaramusses i els metrallaments. El desallotjament del port s’allargà fins a l’1 d’abril, el mateix dia en què Franco donava per acabada la guerra. Una guerra, però, que continuà indefinidament, amb exilis, afusellaments, presó, fam, censura, persecució lingüística i cultural…

Davant del camp de batalla evoco la resistència, l’heroïcitat, el terror, la pena o l’absurditat, però per damunt de tot, palpo la dignitat dels qui es mantingueren fidels a la utopia i al servei del poble en els anys de la Dictadura. Ahir com avui: ocupats, però mai vençuts!

[He reescrit aquestes ratlles a partir d’un article titulat “Port d’Alacant, últim dia de guerra” que vaig publicar a “La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). 4- Derrota, ocupació militar i exili”.- Edicions 62.- Barcelona, 2005. Avui també he descobert que d’aquests fets també en parla Gemma Pasqual al seu llibreL’últim vaixell, tinc pendent de llegir-lo!]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: