Límits de la democràcia formal: el cas del primer ajuntament democràtic d’Ascó

31 gen.

La burgesia i el Capital no estan avesats a perdre eleccions i si l’esquerra (o qualsevol moviment popular) les guanya i governa en contra dels seus interessos, aleshores es treuen la disfressa de demòcrates. Aquesta explicació ens la dóna Luismi Huarte per comprendre el cop feixista d’abril de 2002 contra el govern veneçolà d’Hugo Chávez, però l’esquema també és vàlid per a altres contextos històrics: el 1936 contra la República espanyola, el 1973 contra el Xile d’Allende, el 1991 davant del triomf del FIS a Algèria, el 2005 enfront de la victòria de Hamàs a Gaza…

Dins l’àmbit local català també hi ha exemples prou il·lustratius. Un d’ells l’explica Antonio Ribes Serrano a “Memòries d’un regidor d’Ascó” (Viena Edicions, Barcelona 2008). La història comença amb el que va ser el darrer ajuntament franquista d’Ascó, que va dimitir en ple quan una mobilització popular va destapar la concessió de permisos i llicències que havia concedit, sense cap contrapartida, a l’empresa FECSA per a la instal·lació de la primera nuclear de les dues que s’acabarien instal·lant en aquest municipi.

El Govern Civil de Tarragona, conxorxat amb la nuclear, va nomenar una junta gestora que governà el poble fins a les primeres eleccions municipals democràtiques. Amb un consistori mesell, anomenat a dit, FECSA va rubricar a preu de saldo i sense problemes totes les llicències de la primera nuclear.

I van celebrar-se les eleccions i oh! sorpresa! La candidatura antinuclear de l’Associació de Veïns auspiciada per mossèn Miquel Redorat va guanyar 5 regidors, i malgrat que els pro-nuclears sumaven 6, una astuta maniobra (amb l’oportuna intervenció d’Heribert Barrera) va permetre que el candidat veïnal, Joan Carranza, fos elegit alcalde.

L’oposició va renunciar als seus càrrecs electes per forçar el nomenament d’una nova gestora municipal triada a dit. Tarradellas i després Pujol van desoir les reclamacions del govern municipal, que exigia a FECSA el compliment de la llei i, sobretot, el pagament de contribucions i llicències. El govern democràtic fou deslegitimat i batejat amb el nom de “mini Ajuntament d’Ascó”. Malgrat les pressions, xantatges i l’asfíxia econòmica, el govern municipal va aconseguir mantenir el tipus i donar arguments científics (Informe Bremen) per a replicar la propaganda oficial i la permissivitat de la burocràcia del Ministeri d’Indústria, de la Generalitat i del Govern Civil. Durant quatre anys FECSA no va obtenir els permisos per posar en marxa el reactor ni per a construir la segona central projectada.

El 1983 es van tornar a celebrar eleccions, però aquest cop l’oposició pro-nuclear acudí unida i mobilitzà els electors no-residents al poble, que resultaren determinants en els resultats. El nou alcalde, Tomàs Biarnès, de seguida es plegà a les nuclears dient que eren font de progrés, de riquesa i creació de llocs de treball. Fustigà personalment i judicial els antinuclears, molts dels quals abandonaren el poble. Aquest abandó no fou puntual i tot i que la nuclear els va treure el ventre de penes… Ascó acabaria sent un trist poble de jubilats, una terra convertida en cementiri nuclear, una font de contaminació de les aigües de l’Ebre i un perill per a tot Catalunya davant dels reiterats incidents / accidents que s’hi han anat registrant.

La situació d’assetjament patida pel primer govern democràtic d’Ascó posa de relleu les limitacions de la democràcia formal, que només manté les formes quan manen els de sempre.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: