Apunts sobre la guerra a Palestina

15 gen.

Dissabte 10 de gener vaig anar a la mani per Palestina convocada a Barcelona. Només arribar uns periodistes de TVE em van preguntar per què em manifestava i si condemnava la violència de Hamàs. Vaig dir-los que considerava intolerables els crims contra la humanitat que s’estan cometent a Palestina i que defensava dret a la resistència del poble palestí enfront de l’ocupació israeliana.

Tres dies després, gràcies a uns pares de l’escola bressol dels meus fills, vaig saber que les meves paraules van ser recollides al programa 59 segons de TVE a Catalunya emès dimarts 13 de gener. L’he mirat per Internet i m’he esgarrifat amb les exposicions d’alguns dels convidats i entrevistats…

A la gent benestant del nostre país el tema de Palestina els fa nosa i com a molt fan condemnes etèries per netejar la seva mala consciència. M’abstinc de fer referències personals, però constato una forta fractura i incomprensió intergeneracional dins del món “catalanista”. D’una banda, hi ha les generacions més grans que, majoritàriament, s’identifiquen amb l’autonomisme i s’han educat a partir del mite fundacional d’Israel, divulgat el 1963 per Edicions 62 amb la publicació de “L’estat d’Israel” d’André Chouraqui. En canvi, els més joves som, majoritàriament, independentistes i hem crescut amb la imatge de la Intifada, símbol contemporani de resistència dels pobles.

Ara bé, no podem ser ingenus. Les aliances prosionistes en realitat estan defensant els interessos geoestratègics del gran Capital. Ni Israel, ni la UE, ni els EUA ni tampoc els països àrabs subordinats a Occident, acceptaran que Palestina aixequi el cap i encara menys si les reserves de gas ubicades a la costa de Gaza i les rutes de pas de l’oleoducte que ha de portar el petroli iraquià al Mediterrani estan sota el control de Hamàs o de governs sobirans similars. Vet aquí la mare dels ous! Ara és Palestina i demà, si ningú els atura, pot ser el torn de l’Iran.

En aquestes circumstàncies, defensar l’agressió israeliana és el mateix que negar el dret dels pobles al control sobirà dels seus recursos i, per tant, des d’una òptica catalana, independentista i d’esquerres, això és inacceptable.

Pensant en Palestina, es fa inevitable rescatar la memòria dels brigadistes internacionals, treballadors i treballadores d’arreu, que entre 1936 i 1939 van deixar-ho tot per combatre amb les armes l’avenç del feixisme a l’Estat espanyol. Ningú (excepte en Gil de San Vicente) ho ha plantejat obertament, i tampoc seré jo qui em postuli (!), però sí que penso que les esquerres no haurien d’amagar el cap sota l’ala escudant-se en les condemnes lacrimògenes i les prèdiques d’ONG. En qualsevol cas, cal defensar el dret a la resistència (armada) del poble palestí i entendre-la com a allò que és: una lluita dels oprimits contra els opressors.

Mentrestant, a casa nostra, el mínim exigible és el trencament relacions diplomàtiques i comercials amb Israel (com només ha fet la Veneçuela bolivariana) i endegar una forta campanya de pressió econòmica i social per tal d’obligar a Israel a què dialogui, posi fi a l’ocupació i reconegui l’existència sobirana d’un estat palestí.

Anuncis

Una resposta to “Apunts sobre la guerra a Palestina”

  1. fotlifoc gener 16, 2009 a 12:26 pm #

    Envia-li el post a la Rahola, al Villatoro, al Bassat i a tots els sionistes que corren per aquí.Quin fàstic de penya! Com sempre Juli l’has clavat!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: