De la cera al ciment

14 maig

Llegir els articles que en Miquel Pairolí publica al diari “El Punt” reconforta i acostuma a donar motius per seguir lluitant pel futur del nostre país. Això és el que m’ha succeït després de llegir “Cera”. En aquesta novel·la l’autor desgrana l’evolució d’una família menestral gironina, que a redós de l’estraperlo i, sobretot, de l’aixopluc de l’Església aconseguiran ascendir socialment i construir-se una casa als afores. L’inici de la decadència familiar és paral·lela a la destrucció física del món antic, que és desbordat per un creixement galopant d’edificis grisos i d’asfalt. La cera deixa pas al ciment.

Aquest model de creixement agermana, sense cap fissura, els jerarques del franquisme amb els polítics ‘democràtics’: “Així , l’anomenat ‘urbanisme democràtic’ acabava esdevenint un gran exercici de maquillatge, un esforç constant a aparentar bona voluntat i mesura. Es procurava dissimular la imparable orgia de ciment plantant arbres, eixamplant voreres, obrint centres cívics i socials, dibuixant uns espais públics de disseny modern que sempre quedaven inevitablement esquifits, perquè la ciutat era dels promotors, no pas dels jardiners.”

Pairolí és taxatiu i adverteix el lector poc atent que “La pèrdua dels llocs és una ferida en la memòria. En desaparèixer un lloc, perdem una part de nosaltres, de les persones que hi vam tractar, del temps que hi vam viure, dels objectes que hi vam tenir. Perdre un lloc ens deixa en el no-res.”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: