Breu preludi de la primavera

3 març

Fa setmanes que arrossego un estat d’ànim baix, més aviat depressiu. No acaba de ploure, ni fa fred ni fa sol, i jo estic com el temps i com el meu país: desorientat. Com en la “Cançó d’abril” de Clementina Arderiu (musicada per Pau Riba) ja espero amb delit l’esclat de la natura i el bon temps.

Divendres vaig retornar a Teià. Vaig enfilar-me a les vinyes per respirar aire net, fer prometences i per regirar els prestatges de casa buscant el llibre de l’Astrid Magrans. Però no el vaig trobar. Segurament, la Laura se’l deuria endur cap a Astúries després que recordéssim plegats la lectura de Breu i d’explicar-li que fa uns anys vaig conèixer l’autora en una disbauxa d’universitaris en un mas de la Fageda d’en Jordà. Recordo les gorgues, els carrers i personatges enigmàtics d’una Girona que vam viure idealitzada i que tot indica que és l’escenari ideal de la nostra literatura, que té ben poques obres centrades en ciutats grises com ara Mataró… L’he de rellegir. Sortosament, vaig localitzar els meus escrits i alguns els he començat a publicar en el blog Les nits d’hivern i a Jo escric.

Dissabte vam anar a comprar al mercat de Cuba i vam topar amb els propagandistes de les eleccions espanyoles. Els altaveus col·locats damunt d’un cotxe electoral bramaven consignes contra la normalització del català. I, com no podia ser d’una altra manera, vaig accedir a què el meu fill s’endugués un globus de l’Esquerra, que per sort va petar abans d’hora. La setmana que ve, ambé per sort, ja s’haurà acabat el calvari electoral. Per cert, dijous 13 de març a la Robafaves participo en la presentació del llibre “Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC” d’en Xavier Mir. Inevitablement, es parlarà dels resultats electorals, però espero que també aprofitem l’ocasió per parlar de l’experiència de l’autoedició digital i de les xarxes sobiranistes, dues experiències que avalen la trajectòria d’aquest cibermaresmenc.

Diumenge ens vam llevar d’hora i vam anar amb el cotxe a Barcelona per visitar el zoo. Vam aparcar dubtant si deixàvem el cotxe en un bon indret o ens clavarien una multa; ho vaig preguntar a una dona gran que em va etzibar un “no me hables catalán” que em va deixar perplex. El parc zoològic és a tocar del Parlament de Catalunya (tota una premonició) i és petit, tan petit que en tres hores ho vam veure tot, excepte els dofins. És curiós, però recordava el zoo com una extensió enorme i el fossat dels micos com un forat molt fondo, però la realitat i els animals engabiats m’han descol·locat els meus records d’infant. Sortida primaveral i una estona de gaudi a la Ciutadella, que novament m’evoca estones viscudes: passeigs, petons, lectures, manifestacions, concerts i balls. Un dia preciós.

L’Estel i jo al sol-solet

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: