Estels i banderes

27 des.

En qualsevol societat, la memòria històrica i els símbols són elements indefugibles, perquè permeten perpetuar, construir o refer uns valors democràtics, socials i nacionals compartits i reconeguts pel màxim nombre de persones que en formen part.
Per això, les banderes són quelcom més que simples draps de colors; si no com s’entén que fins i tot els llibertaris més convençuts facin ús de banderes en els seus actes públics? El nostre llenguatge és, al capdavall, simbòlic i per tant, brandar una bandera és una expressió simbòlica d’allò que pensem o anhelem.

Banderes n’hi ha de tots els colors, però per mi el color roig (el vermell encès) és l’expressió d’un símbol universal, compartit per la classe obrera de tots els països del món. Segurament, per això, quan els socorristes de la platja alcen la bandera roja sento un irrefrenable desig de banyar-me…

A l’Estat espanyol, orfe de referents democràtics, l’espanyolisme progressista ha hagut de recuperar i inventar una èpica republicana, que té la seva màxima expressió en les lleis de memòria històrica. Aquest fenomen, és paral·lel a la intensificació i el desacomplexament dels referents simbòlics (i ideològics) de l’espanyolisme franquista que, en contraposició, ha esperonat la “moda republicana”. Ara bé, tots els espanyols comparteixen la mateixa dèria per la unitat espanyola.

Tanmateix, reconec que la bandera republicana espanyola, la tricolor, no em produeix l’antipatia visceral de la roja y gualda. De fet, abans de ser independentista, em vaig fer un tip de guixar republicanes amb un estel roig, ignorant que aquest era el símbol del PCE(r). Si hagués seguit per aquest camí, suposo que el més lògic (sent català com sóc) hagués estat enarborar la republicana federal…

Sigui com sigui, penso que tot allò que envolta els símbols cal prendre-s’ho amb una mica d’atenció. Precisament, això és el que em van proposar els companys de FreeCatalonia que em van convidar a donar suport a la creació d’una comissió ciutadana per celebrar, durant el 2008, el centenari de l’estelada, una efemèride que també es vol fer coincidir amb els quaranta anys de l’estelada roja.

Es tracta d’una iniciativa positiva i integradora, perquè agermana tot l’independentisme català i posa una mica de llum en l’estretor dogmàtica que encara conserven alguns col·lectius. Per mi, l’estelada sempre serà roja, perquè simbolitza el combat pel Socialisme i la Independència dels Països Catalans (que són la nostra nació completa). Tinc ben present l’origen històric d’aquest símbol de lluita, i malgrat la instrumentalització partidista i la seva banalització, cal tenir en compte, com ja advertia Fèlix Cucurull, que l’estel damunt de la nostra senyera ens posa a recer d’aquells que malmeten el nom de la nostra nació.

No diré avui el teu nom,
terra que m’has vist néixer.
Me’l guardo molt endins
en espera del dia
que ressoni ben net
de planys i de renúncies.
Me’l guardo ben endins,
perquè la seva força
no esdevingui
un cop més
un miralleig estèril.

No diré avui el teu nom,
que ja l’han usat massa
tots els aduladors…
i aquells fills teus
que esperen fer-se’n
un escambell,
i els qui viuen immersos
en l’embadaliment
que els farà infants per sempre.

No diré avui el teu nom
perquè no és amb paraules
com cridarem l’estel
damunt de la bandera.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: