Una pregunta al Consell Comarcal

21 jul

consell_comarcal_del_maresme

Dimarts 19 de juliol, en el torn de precs i preguntes del Ple del Consell Comarcal del Maresme, vaig manifestar l’alegria del grup de la CUP perquè Mataró ha decidit deixar d’organitzar la Festa al Cel, un acte contaminant, militarista i malbaratador de diners públics. Atès que corre la brama que hi ha alguns municipis de l’alt Maresme que volen acollir la Festa al Cel, vaig  preguntar quin era el posicionament del govern al respecte.

Mònica Palacín, d’ERC i vicepresidenta del Consell Comarcal, va respondre que el seu partit apel·lava al compliment de la moció per una Catalunya desmilitzaritzada, recentment aprovada pel Parlament i va posicionar-se en contra de què cap municipi maresmenc aculli una nova edició de la Festa al Cel.

Aquesta intervenció va motivar la reacció airada de les representants de CiU, Isabel Martínez i Montserrat Garrido, que tot i rebutjar el tarannà militarista van defensar la Festa al Cel com a un actiu econòmic. A continuació, José Manuel López del PP, igual que el President del Consell, va esgrimir l’autonomia municipal per evitar un posicionament del Consell Comarcal sobre la Festa al Cel. I, inesperadament, el debat es va escalfar més quan Pau Morales d’ERC va parlar, identificant-se com a militant de les JERC, i va dir que no entenia la postura dels convergents de connivència amb l’exèrcit espanyol. David Gutiérrez del PSC va intentar amb poc encert rebatre la postura d’ERC. Per acabar-ho de matar, el president del Consell Comarcal va vetar sense èxit les intervencions de Sandra Miras de la CUP, al·legant que ella no és la portaveu del grup comarcal, fet que va comportar una rèplica de la nostra companya que va citar textualment els articles del Reglament Orgànic que possibiliten que qualsevol consellera pugui fer preguntes o precs. La resposta del president va ser “aquí mano i ordeno jo”.

Ben mirat, i després d’un any al Consell Comarcal, aquest debat reflecteix la inutilitat d’aquest organisme administratiu, que només gestiona partides finalistes i que alimenta la ficció d’una composició política buida de contingut i que actua d’esquenes a la realitat de la comarca. El Consell Comarcal  del Maresme s’ha de repensar de cap a peus, perquè ara mateix no és un organisme transparent i participatiu. De fet, el Consell i les diferents comissions es col·lapsen quan fem consideracions polítiques. “Aquest no és l’espai per fer política” ens diuen. Discrepem!

Justament, debatre sobre la Festa al Cel respon a la necessitat de definir una estratègia comarcal compartida i consensuada, que vagi més enllà del regne de taifes municipal. Evidentment, aquest debat, igual que altres que hem introduït, demostra la incoherència del pacte de govern que mantenen ERC, CiU i PSC, que ara fa un any es van repartir el pastís comarcal però que no tenen cap un projecte de comarca compartit. Avui dia, el Consell Comarcal és una estructura burocràtica que s’ha convertit en un cementiri d’elefants, amb l’objectiu que alguns polítics complementin els sous que no perceben als seus municipis. Davant d’això, la gent de la CUP pensem que el Maresme necessita un espai deliberatiu, de coordinació i de concreció supramunicipal que respongui als interessos de la ciutadania. Per tant, no ens tallarem un pèl i seguirem treballant per capgirar l’actual inèrcia del Consell Comarcal.

La CUP en l’hora present

28 jun

cup maresme

1.- El dilema de fer-nos grans

Intento assumir, dia rere dia, la paradoxa de trobar-me que hem passat d’un localisme extrem a tenir una “CUP Leviatan” que desdibuixa molts dels esforços de la base militant i del municipalisme que sempre ens ha caracteritzat. Hem crescut molt en poc temps i casar el Parlament de Catalunya amb les realitats i les necessitats locals és molt difícil, i encara ho és més quan els debats s’esbandeixen a través dels mitjans de comunicació i es redueixen a “blanc o negre”.

El funcionament assembleari no pot ser un pim-pam-pum, per això necessitem habilitar espais de debat que afavoreixin el consens i mecanismes de participació més amplis dels que ara mateix disposem. Dit això, reconec que hi ha decisions com la investidura o els pressupostos que no he compartit i que se’m fa difícil d’explicar-les a la gent més propera. En política no n’hi ha prou amb tenir la raó, t’has de saber moure amb audàcia i explicar-te bé per no quedar arraconat. L’experiència dels últims mesos demostra que ens ha mancat cintura política, la mateixa que apliquem als nostres municipis.

2.- Aliances per construir una hegemonia independentista i d’esquerres

En moltes decisions sembla que no hem tingut en compte que la independència és un projecte polític que requereix una aliança tàctica interclassista i que sense independència no hi ha canvi social. Per tant, si no som capaços establir ponts estables amb Junts pel Sí, difícilment podrem avançar i construir un país.

Igualment, considero que cal revertir l’actual política d’aliances en relació als Comuns. Perquè en comptes de conduir-los cap a un espai de ruptura sembla que hàgim alimentat la seva ambigüitat i l’esperança d’una reforma amable de l’Estat espanyol. Per tant, cal deixar clar, dins i fora de la CUP, que no hi pot haver cap confluència nacionalment honesta si aquest subjecte polític no assumeix la independència com a eix estratègic indispensable per a la transformació social.

La millor manera d’abordar aquestes contradiccions de classe i nacionals és fent avançar el procés constituent i la construcció de la República Catalana per la via de la unilateralitat.

3.- La conjuntura immediata

Les divergències i les contradiccions internes de la CUP no rauen en els objectius estratègics, àmpliament compartits, sinó en el com hi volem arribar. És a dir, en la tàctica política.

Per tant, necessitem afrontar el debat polític, assumir els errors comesos i també les contradiccions que implica el procés d’independència endegat en una part important de la nació.

Amb el nou resultat de les eleccions espanyoles tenim una ocasió immillorable per desenvolupar les nostres tesis rupturistes i conquerir una hegemonia independentista definitiva i clarament escorada cap a l’esquerra. Els fets consumats, acompanyats d’una àmplia mobilització social, són l’antídot enfront de l’involucionisme i el reformisme pactista.

En aquest sentit, opino que una convocatòria electoral anticipada a Catalunya seria un desgavell inexplicable: de què ens serviria un govern amb els Comuns si aquests no assumeixen la necessitat de la independència? Penso que cal aprofitar la conjuntura actual, jugar bé les cartes, cercar un acord i precipitar els esdeveniments abans que la fatídica moció de confiança del setembre que ve ens torni a anorrear orgànicament.

Rebutgem la publicitat d’actes militaristes a les escoles i instituts

22 jun

mataro-sotabombes

En el Ple municipal de l’Ajuntament de Mataró del passat 9 de juny vaig demanar al govern que no faci més propaganda de la Festa al Cel a les escoles i instituts.

Perquè volem que Mataró sigui una ciutat educadora on es promoguin iniciatives a favor del medi ambient, de lluita contra el canvi climàtic i valors com els de la cultura de la pau. I, conseqüentment, perquè considerem molt contradictori que l’Ajuntament de Mataró faci publicitat de la Festa al Cel a les escoles i instituts, perquè aquesta activitat no només malbarata recursos públics sinó que exhibeix avions que contaminen i participen en conflictes armats.

Es miri com es miri, el militarisme no educa. I a més, és molt negatiu que ens gastem diners en aquesta publicitat quan a les nostres escoles i instituts tenim necessitats molt més urgents per atendre.

Passats uns dies, la regidora de Promoció Econòmica i Innovació, Sra. Dolors Guillén, m’ha respost per escrit i em diu que “El govern no pot acceptar el seu prec perquè no comparteix els seus arguments” i rebla el clau negant la realitat “La Festa al Cel no és una activitat militarista, ni es fa cap exhibició bèl·lica. És un espectacle aeri, tecnològic, de precisió que serveix per ensenyar que a Mataró es poden  fer grans coses i amb projecció. La Festa al Cel és una oportunitat que té la ciutat per liderar en positiu un projecte fort, un reclam i una inversió”.

Rebatre els arguments de pa sucat amb oli del govern és ben senzill. Per tant, anem a pams.

La Festa al Cel no s’ha de celebrar més a la ciutat, perquè representa un malbaratament de diner públic en un espectacle que no contribueix a promocionar econòmicament la ciutat, perquè el sector aeronàutic no compta amb cap infraestructura i perquè no té cap relació amb el teixit productiu local. Perquè estem davant d’un espectacle que com a molt serveix per massificar la platja de Mataró amb visitants que porten l’entrepà de casa. Perquè el balanç econòmic oficial no es correspon amb la percepció majoritària del comerç i dels restauradors de la ciutat, que fins i tot a baix a mar – començant pels comerços del Port- no comparteixen el relat idíl·lic de les xifres de benefici que ens dóna el govern municipal.

La Festa al Cel és en gran mesura el reflex del fracàs de la burgesia local, que va liquidar el tèxtil i va pujar-se al carro de l’especulació urbanística, i que no ha sabut o no ha volgut apostar per un teixit productiu que generi riquesa i que dinamitzi Mataró. Això, segurament, explica moltes coses.

Estem convençuts que hi ha altres maneres de promocionar la ciutat, més redistributives, menys costoses, culturalment enriquidores, econòmicament estimulants i més respectuoses amb el nostre tarannà i que únicament depenen de la nostra imaginació i de la voluntat política.

Més enllà de les motivacions estrictament econòmiques, diem no a la Festa al Cel perquè és antiecològica, espanyolista i militarista. Antiecològica pel soroll i la contaminació. Espanyolista perquè obre les portes a la presència de membres de les forces d’ocupació espanyoles. I militarista perquè la principal atracció d’aquest acte són els avions de guerra.

Defensar el valor de la pau és impossible si es banalitza i no es té en compte que els avions de guerra són màquines de mort, que són aparells que destrueixen vides i ciutats, com ha passat a Síria, Líbia, Iraq o l’Afganistan.

La memòria històrica no és un guarniment sinó un aprenentatge i una guia pel present i el futur. Mataró també va ser una ciutat bombardejada i per aquest motiu no hauria de fer bandera d’un espectacle que exhibeix avions de guerra. No malbaratem la memòria de persones com Paquita Pla, víctima del bombardeig del 3 de desembre de 1938 que afectà la zona de l’estació de tren.

El militarisme no educa i no és un espectacle, per això, i ja que el govern es fa l’orni, demanem a tots els pares i a totes les mares i educadores que al setembre que ve feu boicot a la propaganda de la Festa al Cel a les escoles i als instituts de la nostra ciutat.

Podem comptar amb vosaltres?

A Mataró defensem la sobirania contra el fracking i el TTIP

7 jun

fracking

El fracking és una tècnica de fractura hidràulica destinada a obtenir hidrocarburs molt estesa als EUA. És una tècnica que obvia el caràcter finit dels recursos naturals, molt agressiva amb el medi natural i que té unes conseqüències imprevisibles.

La mala experiència de la plataforma Castor, que va provocar diversos sismes a les terres del Delta de l’Ebre, ens hauria de posar en alerta de què pot succeir si no limitem els interessos de les grans companyies del sector energètic, moltes de les quals, recordem-ho, són empreses  que ja van participar en la bombolla del totxo. Ara, però, pretenen fer-nos pagar per avançat la construcció d’unes infraestructures que no tan sols amenacen el medi ambient, sinó que hipotequen les administracions públiques i allarguen la dependència de la nostra societat envers les energies fòssils, contaminants i no renovables.

El 2013, la CUP ja vàrem aconseguir que l’Ajuntament de Mataró declarés Mataró zona lliure de fracking. Aquesta sensibilitat es va escampar arreu del país i el 2014 es va aprovar la Llei catalana contra el fracking. Ara, però, aprofitant l’ofensiva recentralitzadora del PP, el Tribunal Constitucional, l’ha declarat nul·la i d’aquesta manera alhora que satisfà els interessos dels oligopolis energètics també aplana el camí pel desplegament dels acords del TTIP a casa nostra. Per aquest motiu, hem aconseguit que l’Ajuntament de Mataró aprovi una declaració en què a més de denunciar la ingerència del Tribunal Constitucional s’exigeix que es rebutgin els acords del TTIP mentre aquests no respectin la sobirania del nostre Parlament i les normatives de prevenció i salvaguarda del medi ambient.

Es miri com es miri, la sobirania no només és una bandera que agitem davant de Rajoy de torn sinó que és, sobretot, la defensa dels interessos i dels drets col·lectius enfront dels interessos lucratius de les grans multinacionals. Aquest ha de ser el fonament de la nova República Catalana que estem construint. Altrament, reproduirem un model polític caduc, socialment injust i depredador del medi ambient.

1 any a l’Ajuntament de Mataró

29 mai

El temps passa volant. Ara fa un any la CUP va doblar la representació a l’Ajuntament de Mataró. No puc fer-ne una pel·lícula com la Colau, però sí un breu balanç.

A nivell personal reconec que encara no estic prou adaptat als ritmes, al protocol i a la burocràcia institucional. No és fàcil conciliar la vida política, laboral i familiar. Mentre la resta de portaveus interactuen als passadissos i fan tertúlia de cafè, jo visc pendent del mòbil, dels horaris de les mil i una convocatòries que et van col·locant a hores intempestives.

La Carme Polvillo i jo hem fet mans i mànigues, però som conscients que hi ha molta feina a fer i que sense l’assemblea i les persones que ens donen suport, la nostra acció política seria impracticable i no tindria cap repercussió.

Ara bé, l’experiència d’aquest últim any em referma en la meva posició inicial: el motor del canvi social està al carrer, i la institució sempre hi va a remolc. Amb la lògica de funcionament actual, l’Ajuntament no passa de ser una gestoria. Per tant, tinc més presents que mai les limitacions de la lluita municipal. El baix nivell de molts debats i l’escassa repercussió d’allò que es fa des de l’Ajuntament, són una evidència. Malgrat tot, s’hi ha de ser. No podem reglar-los ni un mil·límetre!

De l’alcalde David Bote en valoro la seva valentia, perquè es va tirar a la piscina del PSC quan dins del seu partit ja cantaven les absoltes. Ara bé, penso que té poca cintura política, que viu d’esquenes al país i a la comarca, i que sovint fa més de portaveu del seu partit que no d’alcalde. I després d’un any, això pot passar-li factura.

Respecte al pacte de govern de la sociovergència (PSC-CiU) ha quedat clar que és un govern continuista en tots els sentits. En les polítiques de competència estrictament municipal, no hi ha cap canvi en temes claus com són la brossa, el transport  públic i l’habitatge. Continuïtat absoluta. Continuem endeutats fins al coll i la fita del mandat d’aquest govern se centra en el compliment estricte del Pla d’Ajust, la qual cosa limita de forma dràstica la nostra capacitat de despesa i d’inversió en temes que són prioritaris per a la ciutat.

PSC i CiU tenen un pacte de govern de conveniència. És un pacte antinatura pensat per repartir-se el pastís i perquè tot continuï igual. La Festa al Cel és un símptoma de l’atonia i el continuisme del govern. En aquest cas, el PSC s’ha empassat les seves promeses i ha acabat comprant el discurs propagandístic de la ciutat aparador de CiU.

PSC i CiU tenen discrepàncies en temes nacionals i de país (tal com es va veure en el debat sobre la llengua en el ple d’abril), però en el fons comparteixen un mateix criteri social i econòmic, en el qual es limiten a fer de gestors de l’administració municipal, però sense un model definit.

No hi ha  un model de ciutat, no hi ha cap visió estratègica ni de ciutat ni de comarca. Qui marca la pauta són els interessos privats, que ens estan convertint en un espai terciaritzat i perifèric del nord de l’àrea metropolitana.

La valoració del paper i l’acció política de les resta de grups de l’oposició es pot resumir com a una “suma caòtica”. Els grups de dretes (C’s, PP i PXC) han fet una acció nefasta i han desplegat la seva línia més retrògrada i espanyolista.

Les esquerres (ERC, VoleMataró i ICV-EUiA) han fet una política de cotó fluix, amb propostes molt inconcretes i amb gestos incomprensibles, com l’abstenció als pressupostos de PSC-CiU i PP. També ha estat incomprensible la postura davant de l’escàndol del Sorrall, amb una empresa concessionària que no ha pagat els rebuts de l’aigua i la climatització durant 2 anys i mig…

En general, detecto que hi ha un descrèdit generalitzat de la política, una gran desconnexió entre el que es parla al Ple municipal i el que passa al carrer. Tot el discurs de “la nova política” i de les formacions emergents, que ara fa un any semblava que s’anaven a menjar el món, ha quedat en un bluf. L’exemple més clar està a Barcelona, on la Colau & Cia han tornat a situar la casta del PSC en el govern municipal. Canvi? On és el canvi?

Ben mirat, el perill real per a l’esquerra és l’abandó dels moviments socials i del treball de base, ja que això converteix la política institucional en una miratge, inútil per a transformar la realitat.

La regidora i el regidor de la CUP hem marcat una línia de treball combativa i clara en defensa dels drets socials i nacionals, però no tenim prou força per desplegar el nostre programa. Per això, necessitem aliances. Aliances al carrer i a la institució per esbossar un full de ruta, per imaginar i fer possible un model de ciutat diferent. I per fer-ho possible caldrà que ens plantegem la creació d’una alternativa de govern municipal, que agrupi les esquerres anticapitalistes i sobiranistes i que disputi l’hegemonia a PSC i CiU. Aquest repte no serà possible si es planteja en funció dels interessos de les cúpules dels partits, per això cal teixir complicitats des de la base i a peu del canó, en les lluites concretes.

Mathieu Kassovitz al Ple de Mataró

12 mai

la-haine-lodio-poster

En el Ple Municipal de l’Ajuntament de Mataró del 5 de maig de 2016, el govern municipal va informar, rutinàriament, del compliment de la Llei d’Estabilitat Pressupostària.

Vaig repescar el guió de La Haine (1995) i els vaig respondre el següent:

“Aquesta és la història d’un home que cau d’un edifici de 50 pisos. Per tranquil·litzar-se, mentre cau en el buit, no para de dir-se a si mateix: fins ara tot va bé, fins ara tot va bé… però l’important no és la caiguda, sinó l’aterratge.”

I és que amb un Ajuntament intervingut i amb el Pla d’Ajust que PSC i CDC s’entesten a imposar-nos com a un dogma sagrat, no hi haurà futur, ni reactivació econòmica, social i cultural a Mataró. Repetim: per a la CUP la prioritat són les persones i no pas eixugar un deute que va destinat a engreixar la butxaca de les entitats bancàries.

Apunts de “Quan la CNT cridà independència”

28 abr

cntindep

El company Marc Santasusana ens presenta, amb un títol llampant, la versió ampliada i revisada de la seva tesina “Confluències i ruptures del sindicalisme i el separatisme catalans durant la Dictadura. Les relacions entre la CNT i Estat Català (1923-1930)”.

És una aportació historiogràfica meritòria perquè focalitza l’atenció entorn de l’experiència poc coneguda del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, i ho fa a partir del buidatge del fons de documentació i correspondència de Francesc Macià, custodiat per l’Arxiu Nacional de Catalunya.

L’episodi del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança va molt més enllà d’una simple aliança entre petita burgesia i classe obrera. Va ser una traducció pràctica, propiciada pel context repressiu de la Dictadura de Primo de Rivera,  resultat de les contradiccions existents entre capital i treball en una nació mancada d’estat propi i amb uns precedents ideològics que, des de mitjan de segle XIX, configuren un catalanisme d’arrel popular contraposat a una burgesia que, com advertia Salvador Seguí, sempre avantposa els seus interessos de classe

Justament, aquesta burgesia va ser la que va patrocinar una dictadura antiobrera i anticatalana, destinada a liquidar el moviment obrer (CNT) i que de passada va soscavar l’anhel de llibertat nacional, perseguint qualsevol rastre de catalanitat.

Mentre la UGT i el PSOE (marginals a Catalunya) eren cooptades i col·laboraven amb la dictadura, la CNT i els separatistes confluïen en la clandestinitat. Després del fracàs de temptatives unilaterals com els cops de Vera de Bidasoa i els Fets de les Drassanes (1924), la CNT, afeblida, passà a mans dels sectors sindicalistes i radicà el comitès Nacional i Regional a Mataró, sota el lideratge de Joan Peiró.

Aquestes circumstàncies afavoriren que Francesc Macià, aleshores exiliat a París, constituís el Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, amb la participació de representants de la CNT, dels catalans d’Amèrica i dels nacionalistes bascos d’Aberri.

El document constitutiu, datat el 8 de gener de 1925, expressa de forma clara la complementarietat de la lluita per la independència i la lluita pel socialisme en els termes següents:

“mai sabrien acontentar-se amb la pròpia llibertat, si aquesta no dugués aparellada la lliberació de totes les classes i el millorament del proletariat, com ells també sota el jou del mateix régim d’opressió d’Espanya.”

Aquesta confluència, però, s’esvaí tan bon punt el Comitè Nacional de la CNT va ser traslladat a Gijón i, sobretot, davant la constatació que no hi hauria patrocini econòmic estranger.

L’agost de 1925, Macià, a través de Rafael Vidiella, optà per apropar-se a l’incipient PCE, per obtenir el suport soviètic (sense massa èxit). Emperò, això significava ajornar la independència en pro d’una República Popular Federativa  i, alhora, suposava una divergència amb la CNT (ja recelosa de la Komintern).

Mentrestant, a l’interior de Catalunya, el grup Bandera Negra  va precipitar l’acció directa amb l’intent de regicidi frustrat conegut com el Complot del Garraf (maig de 1925) i, alhora,  Daniel Cardona va partir peres amb Macià per discrepàncies en la tàctica i el lideratge del moviment separatista. I, finalment,  els militars espanyols més crítics amb la dictadura, com Fermín Galán, van protagonitzar “santjoanada”, el juny de 1926. Tot plegat va empènyer Macià  a fer un cop d’efecte i a desplegar el Complot de Prats de Molló (novembre de 1926), que va acabar amb 113 detinguts i amb la incògnita de no saber com hauria respost la massa obrera  (CNT) si hagués reeixit. Prats de Molló era un fracàs militar anunciat, però va catapultar internacionalment la causa catalana.

És rellevant el detall del fort creixement que va experimentar Estat Català entre 1924 i 1926, moment en què reunia uns 1.000 militants agrupats en 72 escamots a comarques i 14 grups a Barcelona ciutat. Santasusana facilita una informació essencial per comprendre els fets de Prats de Molló.

Entre desembre de 1927 i novembre de 1928 Macià va realitzar la seva èpica gira americana i, mentrestant, a l’interior, Aiguader va prendre les regnes d’una organització afeblida i en un context en què la CNT ja havia trobat altres interlocutors i aliances que desplaçaren la centralitat que tenia Estat Català. La dictadura resistí diversos cops, com ara la conxorxa de Sánchez Guerra (30 de gener de 1929) o la vaga revolucionària fallida contra l’Exposició Internacional de Barcelona (juny 1929). Ara bé, el desgast del règim monàrquic-dictatorial va obligar les elits a plantejar una reforma. Deixaren caure Primo de Rivera, el 28 de gener de 1930, que va ser succeït pel general Berenguer i aquest va ser substituït per l’almirall Aznar, després de l’alçament militar de Jaca (desembre de 1930). Aquest moment d’inflexió va propiciar una política d’aliances possibilista, primer amb el Manifest d’Intel·ligència Republicana (març de 1930) i després amb el Pacte de Sant Sebastià (agost de 1930). Aquesta línia possibilista va ser ratificada en l’assemblea d’Estat Català del 14 de gener de 1931, que va aprovar la confluència que tres dies més tard es va consumar a la Conferència d’Esquerres Catalanes i en la creació de l’Esquerra Republicana de Catalunya. Com ja és ben sabut, la convocatòria d’eleccions municipals es va convertir en un plebiscit que, el 14 d’abril, va desencadenar un moment de ruptura històric.

Tal com conclou Santasusana, i penso que és una idea important a tenir en compte en l’actual context de canvi sociopolític, “Macià havia cregut al llarg de la seva trajectòria política que l’acció insurreccional de la CNT portaria a aconseguir la República Catalana, però finalment no la proclamaria gràcies a la força dels seus fusells, sinó a la dels vots dels seus afiliats”.

 

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.