L’exemple de Sud-àfrica

7 maig

“Quan planegis el teu cas i treballis en la teva estratègia, serà important que recordis que estàs immersa en una lluita amb un adversari molt ric i amb molts recursos  per fer propaganda, i que ens podrà canviar tots els fets que consideri convenient. En aquesta situació la nostra millor defensa, la que cap poder de la terra pot batre, és la veritat, l’honestedat i el coratge davant la condemna. No hem de fer o dir res que pugui implicar, directament o indirecta, una negació dels nostres principis o les nostres creences.”

Carta de Nelson Mandela a Winnie Mandela (11/11/1969)

sdr

Winnie Madikizela-Mandela i Nelson Mandela, mai van renunciar als seus ideals davant dels tribunals racistes de Sud-àfrica. Malgrat la política d’aïllament i les conseqüències devastadores de la repressió sobre les seves vides, van continuar la seva lluita des de dins de les presons del règim de l’apartheid. La seva lluita no admetia sortides individuals i es fonamentava, justament, en la defensa política dels seus ideals d’acord amb el moviment al qual pertanyien, l’African National Congress (ANC).

Les febleses del règim i les aliances internacionals no haurien esfondrat mai els fonaments de l’apartheid si els dirigents de l’ANC s’haguessin doblegat davant de la repressió.

Precisament, aquest és, ara mateix, el millor exemple pel poble català per tal de fer front a l’embat repressiu de l’Estat espanyol. Tal com suggereix l’organització Poble Lliure, “Cal integrar els judicis i empresonaments com un front més de lluita per la República” i cal una “unitat en base a la defensa política de totes les persones encausades” i que serveixi per “afirmar totes les accions fetes com a legítimes, ja que es basen en la defensa per vies democràtiques i no-violentes del dret a l’autodeterminació, recollit per les Nacions Unides”.

Resistir és vèncer! La lluita continua!

Anuncis

Memoria republicana del 14 d’abril

14 abr.

El 12 d’abril de 1931 les candidatures republicanes, catalanistes i socialistes es van imposar a les eleccions municipals a les ciutats més importants. Dos dies després, el 14 d’abril, els resultats electorals van precipitar la caiguda de la Monarquia, implicada amb la dictadura militar de Primo de Rivera, en la repressió dels obrers de la CNT, en l’imperialisme espanyol a l’Àfrica del nord i en la persecució de la catalanitat.

A Catalunya, la conflictivitat social i la Dictadura de Primo de Rivera van posar fi a les vel·leïtats autonomistes de Francesc Cambó i de la Lliga Regionalista, la qual cosa va facilitar l’emergència de noves propostes organitzatives catalanistes i d’esquerres que, a partir de 1931, amb la creació d’Esquerra Republicana Catalunya (ERC), van passar a ser hegemòniques.

ERC va concórrer a les municipals del 12 d’abril de 1931 en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya (USC) i va obtenir un triomf esclatant als nuclis de població més importants, en gran part atribuïble a les complicitats existents amb els dirigents i afiliats de la Unió de Rabassaires i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Les llistes d’ERC van sumar a tot Catalunya un total de 3.219 regidors enfront dels 1.014 de la Lliga. De fet, el Manifest de les Esquerres Catalanes, que era una síntesi del programa electoral d’ERC redactat per Rafael Campalans i Francesc Macià, va plantejar les municipals com a un plebiscit entre Monarquia i República i, per tant, prenia el compromís de canviar el règim d’acord amb el principis subscrits amb els republicans espanyols al Pacte de Sant Sebastià (17 d’agost de 1930).

El 14 d’abril a mig matí, i abans que es fes efectiu cap traspàs de poders, Lluís Companys va precipitar els esdeveniments ocupant revolucionàriament l’Ajuntament de Barcelona i, cap al migdia, va proclamar la República des del balcó consistorial. Es va hissar la bandera tricolor, republicana espanyola, i tot seguit també s’enlairà la bandera catalana des del terrat.

A continuació el sector d’ERC liderat per Francesc Macià va advocar per convertir l’acció de Companys en un acte de sobirania per forçar un reconeixement de facto de la realitat nacional catalana. Macià, primer des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona i més tard des del balcó del Palau de la Generalitat (aleshores seu de la Diputació de Barcelona), va proclamar la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

Macià va formar un govern i va enviar a Manuel Carrasco i Formiguera a Madrid per cercar una sortida negociada a la duplicitat de poders amb els dirigents de la nounat govern provisional de la Segona República espanyola. Mentrestant, el control del poder i de l’ordre públic es va fer efectiu amb la designació de Lluís Companys com a governador civil de Barcelona, d’Eduardo López Ochoa al capdavant de Capitania General i de Josep Oriol Anguera de Sojo com a nou president de l’Audiència.

Carrasco retornà el 17 d’abril a Barcelona acompanyat de tres ministres del Govern provisional del a República espanyola: Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, amb els quals es va acordar la vigència del pacte de Sant Sebastià i la renúncia a la República Catalana a canvi del manteniment del poder català constituït provisionalment i reconvertit en un ens autonòmic sota el nom de “Generalitat de Catalunya”. Emperò, no va ser fins després de l’aprovació de la Constitució de la Segona República espanyola (desembre 1931) que es va iniciar un llarg debat sobre el text de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que va ser substancialment retallat i que no es va aprovar fins al setembre de 1932.

El 14 d’abril de 1931 representa l’assoliment de l’ideal democràtic republicà desenvolupat des de mitjan del segle XIX i que, malgrat les contradiccions pròpies d’un règim burgès i del context recessiu internacional, va donar peu a un nou cicle polític de progrés inèdit en la història contemporània de Catalunya i de l’Estat espanyol. Malauradament, aquesta experiència republicana va resultar estroncada arran del sollevament militar del 18 de juliol de 1936, els tres anys de guerra i la subsegüent dictadura del general Franco. En l’actual context polític, marcat per la repressió del ideals republicans i de l’aspiració de llibertat nacional, el 14 d’abril ens ha de servir per recordar que, justament, la Generalitat, restablerta provisionalment el 29 de setembre de 1977, connecta directament amb la legalitat republicana dels anys 30 i no pas amb la Constitució espanyola de 1978, tal com ens volen fer creure. Alhora, l’experiència republicana del 14 d’abril, ens indica que, per guanyar la nova República Catalana, igual que es va fer fa 87 anys, haurem d’actuar de forma unilateral (revolucionària) i defensar per tots els mitjans el nou poder constituït. Altrament, tornarem a repetir la seqüència d’errors comesos durant la tardor de 2017.

cof

Tocats pel foc, un crit contra la injustícia

1 abr.

img-20180321-wa00054.jpeg

Tocats pel foc, text escrit el 1959 i publicat el 1976, el vaig comprar de segona mà, tot i que Tigre de Paper l’acaba de reeditar. M’agraden els llibres de la col·lecció de butxaca El Cangur. L’he llegit d’una esgarrapada. Se m’ha fet estrany imaginar-me uns personatges vivint en una barriada de barraques d’una gran ciutat com Barcelona, parlant sempre en bon català i dissertant sobre la societat de consum. Però la novel·la és atemporal i es pot localitzar en qualsevol indret, per bé que jo me l’he imaginada en la Barcelona del porciolisme i en el context de la lluita clandestina contra la dictadura franquista.

Ange, alter ego de Pedrolo, és un lluitador clandestí i comunista incorruptible s’amaga en una barraca d’una família humil que ha deixat el poble i que malda per prosperar a la ciutat. Ange comparteix durant uns dies les misèries i posa de relleu les contradiccions de la família: el sistema patriarcal o l’afany per posseir. La filla, la Sogues, fa seu l’ideari de l’hoste, s’enamora i fuig.

Hi ha sentències lapidàries com ara quan diu:  “posseir em sembla una cosa immoral (…) Si la majoria de les persones són com són, la culpa cal donar-la en bona part als béns que tenen. No es pot posseir impunement (…) Posseir ens rebaixa”.

També retreu la mentalitat resignada i capitalista dels barraquistes que tot i haver deixat el poble encara hi tenen terres en propietat de les quals n’esperen obtenir un guany: “la terra és un bé comú sobre el qual ningú no pot reivindicar un dret de propietat”.

Denuncia el treball assalariat i l’apropiació de la plusvàlua afirmant que tots hem de tenir els mateixos drets i que “El que interessa és que cadascú ocupi el lloc que li correspon d’acord amb les seves capacitats. I això només és possible en una societat justa i ben organitzada, en la qual no hi hagi una classe o unes classes privilegiades, en una societat on tots tinguem ocasió de descobrir aquestes capacitats i d’exercir-les.”

I davant de les experiències fallides i la corrupció dels ideals, pontifica de forma sàvia el següent: “La humanitat sencera és un laboratori on cal provar i provar sense cansar-se, però hi ha un temps per a cada experiment, i el nostre és aquest: el temps de donar a cada individu la possibilitat de ser ell mateix, desposseint-lo, si cal, de tot allò que no li és consubstancial ni necessari…”.

Indiscutiblement, Manuel de Pedrolo és un autor que sempre captiva el lector i que fa de bon llegir. M’agrada perquè recrea una realitat lingüística i mental volgudament distant del món real que ens envolta. Llegir-lo amb el diccionari a la mà m’ha ajudat, al llarg dels anys, a gaudir amb la riquesa lèxica del nostre idioma.

Hi ha aspectes de “Tocats pel foc” que em sorprenen, com ara la gustosa simplicitat dels menjars, els llums d’oli o l’omnipresència del tabac. Finalment, en contra dels apòstols del català light, em meravello i reivindico un Pedrolo sense filtres ni adaptacions; en aquest sentit destaco algunes expressions poc habituals, que m’han agradat i que des d’avui penso incorporar en la meva parla quotidiana: butxaquejar, joguinejar, fendir, esguard, la trinxa dels pantalons o la barrusca del raïm.

Unitat popular contra la repressió i per la República

24 març

Expressem la nostra solidaritat amb les persones processades i empresonades per haver defensat el mandat del poble. Davant la gravetat de la situació, reclamem unitat popular contra la repressió política, judicial i mediàtica de l’estat espanyol. Cal fer pinya contra la impunitat feixista, contra la por, les mentides i la censura, per la llibertat dels presos i pel retorn de les exiliades.

Ja n’hi ha prou d’anar amb el lliri a la mà! No n’hi ha prou amb les institucions, necessitem augmentar la intensitat de la mobilització popular per desbordar l’Estat espanyol i arraconar aquells polítics que encara justifiquen el 155. Cal moure’s i tensar la corda als carrers i als llocs de treball. La gent ha de prendre consciència del poder que té. Cal tornar a dir ben alt que els carrers seran sempre nostres. Cal posar en valor els petits gestos com ara lluir un llaç groc a la solapa, i desplegar accions dirigides al boicot econòmic contra aquelles empreses i poders fàctics que emparen la repressió i neguen el dret d’autodeterminació del poble català. Tancament de caixes, consum responsable, sindicalisme compromès amb el país i vaga general!

La llibertat no es demana i té un preu que hem d’estar disposats a assumir. La llibertat s’exerceix i es defensa al carrer. No hi ha sortides màgiques. Cal planificar i acordar una estratègia d’alliberament amb els diferents actors polítics i socials, que refaci l’anhel de llibertat que va representar l’1 d’octubre, amb la República com a destí per garantir els drets socials.

Cal internacionalitzar la causa republicana, cercar complicitats a la resta de pobles oprimits per l’Estat espanyol i apel·lar a totes les instàncies internacionals per forçar la seva intervenció en el conflicte polític que es viu a Catalunya. Cal que arreu se sàpiga que Espanya és un estat imperialista, que no respecta els drets democràtics i que és una amenaça per la pau d’Europa.

La nit és més fosca abans de l’alba. Però si lluitem, la victòria serà nostra.

Visca el Poble! Visca la Terra! i Visca la República!

[parlament de Juli Cuéllar a la concentració de Mataró per la Democràcia del 23/03/18 per la llibertat dels presos polítics]

Dempeus per la República

11 des.

21dDempeus

No hem pogut desplegar la República perquè l’Estat espanyol, fidel a la seva naturalesa imperialista i al pòsit franquista que amara la cultura política espanyola, ha optat per la violència policial, la repressió política, judicial i mediàtica amb l’objectiu d’avortar el mandat democràtic del referèndum d’autodeterminació celebrat l’1 d’octubre.

Alhora, també cal advertir que no hem pogut desplegar la República perquè el nostre govern no va ser capaç de garantir el control efectiu del territori i de l’administració. Potser el seu principal error va ser subestimar la força de l’Estat espanyol i pretendre que amb el pes de la raó democràtica n’hi havia prou per doblegar-lo i bastir un estat independent.

Objectivament, l’estratègia independentista ha estat encertada, ja que l’1 d’octubre ha servit per sacsejar els fonaments del poder establert. Però, evidentment, això no s’acaba aquí. Convé fer una anàlisi dialèctica de la realitat i prendre una perspectiva històrica, perquè haurem de lliurar moltes més batalles. Per tant, cal seguir dempeus i foragitar el derrotisme que inoculen els poders fàctics i fins i tot els qui sota l’etiqueta de l’equidistància gosen equiparar oprimits i opressors, amb el propòsit de culpabilitzar, humiliar i desmobilitzar els partidaris de la República Catalana.

Quin diàleg es pot establir amb un estat que ha intervingut les finances de la Generalitat i que ha liquidat el poc autogovern que ens quedava amb la imposició de l’article 155 de la Constitució espanyola?

Quin futur compartit podem establir amb un estat que agredeix la població civil, que empresona els nostres representants polítics, que empara l’actuació dels grups feixistes als carrers, que persegueix urnes i vulnera la llibertat de premsa, d’expressió i de reunió?

Davant del 155 i de la repressió no es pot ser equidistant ni neutral. Per això, el 21D, tot i ser unes eleccions il·legítimes, cal votar a favor de les candidatures que rebutgin frontalment el 155 i que apostin, sense embuts, per desplegar un procés constituent de la República que sigui participatiu, unilateral i no sotmès a la lògica jurídicoinstitucional espanyola; només així podrem impulsar una agenda de polítiques socials, ecològiques i feministes.

L’escenari post 21D no serà un camí de flors i violes. Continuarem pendents de l’aritmètica parlamentària i dels tripijocs i interessos dels partits. La repressió continuarà fent via i el 155 seguirà operant. Per tant, més enllà dels vots, de la lògica institucional i de les mobilitzacions reactives, caldrà que enfortim les organitzacions populars i els espais de base per impulsar un nou cicle de lluita i reivindicació que tingui en compte que la llibertat té un preu i que per aixecar la República caldrà que els costos que generem a l’Estat opressor siguin superiors als beneficis que fins ara els reporta el manteniment de l’status quo.

Som-hi!

Destapem el fals federalisme

26 ag.

jroca

L’entitat Federalistes d’Esquerres ens proposa un federalisme pimargallià de pa sucat amb oli on el pacte federal, lliure, entre iguals i sinal·lagmàtic es limita a maquillar i mantenir la naturalesa de la descentralització autonòmica de l’Estat espanyol perpetrada durant el postfranquisme.

Simptomàticament, en el seu web no hi trobareu cap esment al pensament de Josep Narcís Roca i Ferreras, un destacat membre del Club dels Federalistes, una entitat combativa, etiquetada com a “intransigent”, i que entre 1868 i 1869 va advocar per la creació d’un Estat Català de base republicana, popular i democràtica.

El principi federatiu partiria de les nacions constituïdes en estats, lliurement federats per formar uns Estat Units d’Ibèria que al seu torn s’haurien de vincular a un pacte federatiu a escala europea.

A partir de 1874, amb la Restauració borbònica, Roca i Ferreras va refermar la idea que l’autogovern de Catalunya només pot assolir-se o bé per la unitat federal o bé pel separatisme i va fixar la seva posició en els termes següents: “El llaç federatiu és més fluix que la unitat i més estret que la separació i que la senzilla aliança entre Estats estrangers una als altres. No convenint-li a Catalunya l’una i l’altre avui dia, la situació confederada és la que més pròpiament li escau. Un altre dia tal vegada hagi d’acudir a la separació; no avui”[1].

No obstant això, el mateix Roca i Farreras, va arribar ben aviat a la conclusió que la federació amb Espanya era impossible i, per tant, va ser el primer federalista que va fer el pas a l’independentisme tal com va quedar reflectit en un manifest seu llegit al Míting Proteccionista al Teatre Novetats, el 25 de juliol de 1886, i que es cloïa amb les paraules següents: “Llibertat i fraternitat ha de ser el nostre lema, catalans; independents i agermanats. Visca Catalunya, visca la independència nacional!”[2]

Després de tants anys, resulta irònic que hi hagi qui continua pensant que l’encaix de Catalunya dins de l’Estat espanyol es resoldrà amb una reforma de la Constitució de 1978 i l’impuls d’un procés constituent d’àmbit estatal que desenvolupi un federalisme radial. Bàsicament, la correlació de forces espanyola actual fa impensable que es pugui emprendre una reforma constitucional i… encara menys que es plantegi en clau federal. Deixem-ho clar: no hi ha una majoria parlamentària que ho permeti, ni cap moviment social que hi empenyi.

Tal com expliquen Mireia Vehí i Albert Noguera, als Països Catalans, i a Catalunya en concret, la lluita de classes “pren forma de lluita nacional en la mesura que només generant un procés de ruptura nacional serà viable obrir un procés constituent”[3]. I, en aquest sentit, apel·len a articular una tàctica foquista i a redefinir el federalisme en un sentit transformador la qual cosa implica “entendre’l no com un mer joc de distribució de més o menys competències polítiques a l’interior de les fronteres d’un estat, sinó com el reconeixement del dret a l’autodeterminació constituent dels diferents pobles, per passar posteriorment a mantenir entre ells, relacions de solidaritat, igualtat i cooperació com a pobles lliures, sobirans i independents”[4].

El paradigma confederal, tal com ja el va defensar Roca i Ferreras al segle XIX, és bàsic per donar credibilitat a l’ideal federal. Per tant, les interpretacions del federalisme que fan entitats com Federalistes d’Esquerres i altres partits afins són, ras i curt, simples variants de la ideologia espanyolista. En canvi, el confederalisme ens assenyala un camí de futur i, sense cap dubte, serà un instrument valuós perquè la nova República Catalana pugui articular un projecte polític compartit pels Països Catalans i també per teixir aliances amb altres pobles veïns. Mentrestant, cal seguir defensant amb dents i ungles la celebració del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, que ara mateix és l’única escletxa que tenim a l’abast per activar un procés constituent que escombri els residus de l’Estat monàrquic, excloent i classista que encara avui ens domina.

[1] ROCA I FERRERAS, J.N.: Catalunya independent.- Quaderns Roca i Ferreras, 5.- Barcelona, 1996, p.49

[2] Toni Strubell i Trueta: “130 anys de sobiranisme” El Punt-Avui, 26/05/2016 http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/970492-130-anys-de-sobiranisme.html

[3] ARRUFAT, Q. i SALELLAS, B. (coord.): Referèndum 2017: la clau que obre el pany.- Edicions el Jonc.- Lleida, 2017, p. 81

[4] Op. cit., p. 83

Fins quan permetrem que els fantasmes del passat governin a Mataró?

3 jul.

viurevoldirprendrepartit

L’alcalde de Mataró continua impedint que l’Ajuntament de Mataró doni suport inequívoc al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. Aquesta actitud és greu per dos motius, en primer lloc perquè el ple municipal va acordar per majoria l’adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum i, en segona instància, perquè CiU, que governa amb el PSC, ho permet.

El binomi PSC-CiU és una associació tòxica tant per a la ciutat com pel país. Manquen menys de cent dies pel referèndum, i per això és urgent exigir al Sr. David Bote Paz que actuï  com alcalde de Mataró i no com a portaveu sectari de la seva parròquia.

No obstant això, no podem esperar massa cosa d’un PSC clarament arrenglerat amb les tesis  espanyolistes de C’s. Però tampoc podem estar gens tranquils amb l’actitud condescendent de CiU envers el relat històric de la transició espanyola.

Justament, a la Junta de Portaveus celebrada dilluns 3 de juliol de 2017 hem vist com el PSC votava a favor de la declaració pel trilingüisme presentada per C’s, que amb l’excusa de millorar l’aprenentatge de l’anglès a les escoles, planteja disminuir les hores de català i augmentar les de castellà. Que el PSC avali el model lingüístic implantat anys enrere pel PP al País Valencià, demostra que aquesta formació no atén a les dades objectives del sistema educatiu sinó a una ideologia espanyolista, que en aquest cas representa una amenaça per a les escoles i que està clarament orientada a carregar-se el català. Sortosament, la proposta de C’s ha estat rebutjada.

Ara bé, a la mateixa Junta de Portaveus, ens hem hagut d’empassar la declaració presentada pel PP per la commemoració dels 40 anys de les eleccions del 15 de juny de 1977, per culpa de l’abstenció injustificable de Joaquim Fernàndez (CiU), que implícitament subscriu el discurs de la transició espanyola modèlica i pacífica a la democràcia.

És indignant que CiU obviï que fa 40 anys la reforma de les institucions franquistes es va fer sota la tutela dels militars i dels poders fàctics i sota l’amenaça d’excloure els dissidents: “qui es mogui no surt a la foto”. Prova d’això és que no es van legalitzar els partits republicans, independentistes i anticapitalistes. D’aquesta manera, una força com ERC, hegemònica als anys 30, no va poder concórrer a les eleccions del 15 de juny de 1977 amb les seves sigles.

És inversemblant que un partit com el PDECAT, que es reclama sobiranista, permeti que els seus representants a l’Ajuntament de Mataró avalin la fal·làcia de la reconciliació pacífica, que és un dels mites fundacionals de l’Estat espanyol postfranquista. Entre 1975 i 1982 hi va haver més de 500 morts per actes de violència política. A més, cal tenir present que 40 anys després encara hi ha desenes de milers de desapareguts colgats de forma indigna en fosses comunes. 40 anys després es manté intacta la impunitat dels responsables dels aparells repressors de la Dictadura, que mai han estat jutjats pels seus crims de lesa humanitat. Aquesta anomalia democràtica es manté vigent, fins a l’extrem que la mateixa setmana en què el Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, el Rei d’Espanya ha condecorat l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa, responsable polític de les morts de Vitòria el 3 de març de 1976.