Destapem el fals federalisme

26 ag.

jroca

L’entitat Federalistes d’Esquerres ens proposa un federalisme pimargallià de pa sucat amb oli on el pacte federal, lliure, entre iguals i sinal·lagmàtic es limita a maquillar i mantenir la naturalesa de la descentralització autonòmica de l’Estat espanyol perpetrada durant el postfranquisme.

Simptomàticament, en el seu web no hi trobareu cap esment al pensament de Josep Narcís Roca i Ferreras, un destacat membre del Club dels Federalistes, una entitat combativa, etiquetada com a “intransigent”, i que entre 1868 i 1869 va advocar per la creació d’un Estat Català de base republicana, popular i democràtica.

El principi federatiu partiria de les nacions constituïdes en estats, lliurement federats per formar uns Estat Units d’Ibèria que al seu torn s’haurien de vincular a un pacte federatiu a escala europea.

A partir de 1874, amb la Restauració borbònica, Roca i Ferreras va refermar la idea que l’autogovern de Catalunya només pot assolir-se o bé per la unitat federal o bé pel separatisme i va fixar la seva posició en els termes següents: “El llaç federatiu és més fluix que la unitat i més estret que la separació i que la senzilla aliança entre Estats estrangers una als altres. No convenint-li a Catalunya l’una i l’altre avui dia, la situació confederada és la que més pròpiament li escau. Un altre dia tal vegada hagi d’acudir a la separació; no avui”[1].

No obstant això, el mateix Roca i Farreras, va arribar ben aviat a la conclusió que la federació amb Espanya era impossible i, per tant, va ser el primer federalista que va fer el pas a l’independentisme tal com va quedar reflectit en un manifest seu llegit al Míting Proteccionista al Teatre Novetats, el 25 de juliol de 1886, i que es cloïa amb les paraules següents: “Llibertat i fraternitat ha de ser el nostre lema, catalans; independents i agermanats. Visca Catalunya, visca la independència nacional!”[2]

Després de tants anys, resulta irònic que hi hagi qui continua pensant que l’encaix de Catalunya dins de l’Estat espanyol es resoldrà amb una reforma de la Constitució de 1978 i l’impuls d’un procés constituent d’àmbit estatal que desenvolupi un federalisme radial. Bàsicament, la correlació de forces espanyola actual fa impensable que es pugui emprendre una reforma constitucional i… encara menys que es plantegi en clau federal. Deixem-ho clar: no hi ha una majoria parlamentària que ho permeti, ni cap moviment social que hi empenyi.

Tal com expliquen Mireia Vehí i Albert Noguera, als Països Catalans, i a Catalunya en concret, la lluita de classes “pren forma de lluita nacional en la mesura que només generant un procés de ruptura nacional serà viable obrir un procés constituent”[3]. I, en aquest sentit, apel·len a articular una tàctica foquista i a redefinir el federalisme en un sentit transformador la qual cosa implica “entendre’l no com un mer joc de distribució de més o menys competències polítiques a l’interior de les fronteres d’un estat, sinó com el reconeixement del dret a l’autodeterminació constituent dels diferents pobles, per passar posteriorment a mantenir entre ells, relacions de solidaritat, igualtat i cooperació com a pobles lliures, sobirans i independents”[4].

El paradigma confederal, tal com ja el va defensar Roca i Ferreras al segle XIX, és bàsic per donar credibilitat a l’ideal federal. Per tant, les interpretacions del federalisme que fan entitats com Federalistes d’Esquerres i altres partits afins són, ras i curt, simples variants de la ideologia espanyolista. En canvi, el confederalisme ens assenyala un camí de futur i, sense cap dubte, serà un instrument valuós perquè la nova República Catalana pugui articular un projecte polític compartit pels Països Catalans i també per teixir aliances amb altres pobles veïns. Mentrestant, cal seguir defensant amb dents i ungles la celebració del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, que ara mateix és l’única escletxa que tenim a l’abast per activar un procés constituent que escombri els residus de l’Estat monàrquic, excloent i classista que encara avui ens domina.

[1] ROCA I FERRERAS, J.N.: Catalunya independent.- Quaderns Roca i Ferreras, 5.- Barcelona, 1996, p.49

[2] Toni Strubell i Trueta: “130 anys de sobiranisme” El Punt-Avui, 26/05/2016 http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/970492-130-anys-de-sobiranisme.html

[3] ARRUFAT, Q. i SALELLAS, B. (coord.): Referèndum 2017: la clau que obre el pany.- Edicions el Jonc.- Lleida, 2017, p. 81

[4] Op. cit., p. 83

Anuncis

Fins quan permetrem que els fantasmes del passat governin a Mataró?

3 jul.

viurevoldirprendrepartit

L’alcalde de Mataró continua impedint que l’Ajuntament de Mataró doni suport inequívoc al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. Aquesta actitud és greu per dos motius, en primer lloc perquè el ple municipal va acordar per majoria l’adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum i, en segona instància, perquè CiU, que governa amb el PSC, ho permet.

El binomi PSC-CiU és una associació tòxica tant per a la ciutat com pel país. Manquen menys de cent dies pel referèndum, i per això és urgent exigir al Sr. David Bote Paz que actuï  com alcalde de Mataró i no com a portaveu sectari de la seva parròquia.

No obstant això, no podem esperar massa cosa d’un PSC clarament arrenglerat amb les tesis  espanyolistes de C’s. Però tampoc podem estar gens tranquils amb l’actitud condescendent de CiU envers el relat històric de la transició espanyola.

Justament, a la Junta de Portaveus celebrada dilluns 3 de juliol de 2017 hem vist com el PSC votava a favor de la declaració pel trilingüisme presentada per C’s, que amb l’excusa de millorar l’aprenentatge de l’anglès a les escoles, planteja disminuir les hores de català i augmentar les de castellà. Que el PSC avali el model lingüístic implantat anys enrere pel PP al País Valencià, demostra que aquesta formació no atén a les dades objectives del sistema educatiu sinó a una ideologia espanyolista, que en aquest cas representa una amenaça per a les escoles i que està clarament orientada a carregar-se el català. Sortosament, la proposta de C’s ha estat rebutjada.

Ara bé, a la mateixa Junta de Portaveus, ens hem hagut d’empassar la declaració presentada pel PP per la commemoració dels 40 anys de les eleccions del 15 de juny de 1977, per culpa de l’abstenció injustificable de Joaquim Fernàndez (CiU), que implícitament subscriu el discurs de la transició espanyola modèlica i pacífica a la democràcia.

És indignant que CiU obviï que fa 40 anys la reforma de les institucions franquistes es va fer sota la tutela dels militars i dels poders fàctics i sota l’amenaça d’excloure els dissidents: “qui es mogui no surt a la foto”. Prova d’això és que no es van legalitzar els partits republicans, independentistes i anticapitalistes. D’aquesta manera, una força com ERC, hegemònica als anys 30, no va poder concórrer a les eleccions del 15 de juny de 1977 amb les seves sigles.

És inversemblant que un partit com el PDECAT, que es reclama sobiranista, permeti que els seus representants a l’Ajuntament de Mataró avalin la fal·làcia de la reconciliació pacífica, que és un dels mites fundacionals de l’Estat espanyol postfranquista. Entre 1975 i 1982 hi va haver més de 500 morts per actes de violència política. A més, cal tenir present que 40 anys després encara hi ha desenes de milers de desapareguts colgats de forma indigna en fosses comunes. 40 anys després es manté intacta la impunitat dels responsables dels aparells repressors de la Dictadura, que mai han estat jutjats pels seus crims de lesa humanitat. Aquesta anomalia democràtica es manté vigent, fins a l’extrem que la mateixa setmana en què el Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, el Rei d’Espanya ha condecorat l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa, responsable polític de les morts de Vitòria el 3 de març de 1976.

 

 

La solidaritat internacionalista i la independència

13 juny

gatassa

La mobilització popular i la constant acumulació de forces dels últims 10 anys han permès al poble català situar-se a les portes d’una ruptura amb el règim polític imposat durant la reformadel franquisme.

El Regne d’Espanya és un estat de naturalesa imperialista, constituït en benefici de les classes dominants. Des de de 1978 s’ha estructurat com a una democràcia de baixa qualitat, que es fonamenta en una estructuració jeràrquica de les llengües i l’espoli social i nacional.

Espanya és irreformable i això explica la dissidència secular del poble català.

Tot i les amenaces de l’Estat espanyol, cal recordar que el poder de l’Estat deriva solament del consentiment dels governats. Sense la cooperació del poble, l’Estat no pot existir. La no cooperació, la desobediència civil, l’educació  i l’organització són els mitjans del canvi i hem d’aprendre a utilitzar-los. El poder no ve des de dalt. Per aconseguir que les nostres societats siguin pacífiques, ecològiques i justes, només ens cal exercir el poder que ja tenim. Tal com explicava Petra Kelly, activista del Partit Verd alemany, “no hi ha prou tancs i míssils que puguin dominar una societat que no vol cooperar”.

La consecució de la República Catalana independent és a les nostres mans i representa una oportunitat única per construir un nou país, per aprofundir en la democràcia, per modificar l’actual correlació de forces en benefici de les classes populars, per avançar cap a la transformació social i per articular una aliança per una Mediterrània dels pobles.

La independència afebleix els interessos de les classes dominants, perquè hi tenen molt a perdre. Per això, tal com ja dir Salvador Seguí, a les classes populars la independència de la nostra terra no ens fa por.

Ara mateix, els independentistes d’esquerres defensem el Referèndum d’Autodeterminació previst per l’1 d’octubre de 2017, en els termes acordats per la majoria de representants del Parlament de Catalunya i sense demanar permís a l’Estat que ens oprimeix.

No és casual que la mateixa gent que es mobilitza pel referèndum i per la independència sigui la mateixa gent que es mobilitza favor dels refugiats, pels drets socials i en defensa del medi ambient.

Necessitem 1, 2, 3 i moltes Repúbliques Catalanes! Som una pedra a la sabata dels imperialistes i de l’Europa insolidària i excloent. Per això, fem una crida a la resta de pobles oprimits i a les persones nouvingudes al nostre país perquè se sumin i se solidaritzin amb la causa catalana. No ens deixeu sols, la nostra lluita  és la vostra.

En lògica correspondència nosaltres defensarem en el procés constituent quela nova República Catalana esdevingui un espai de llibertats i una nació acollidora amb totes les persones i solidària amb la resta de pobles.

La indiferència és el pes mort de la història. La solidaritat internacionalista i la lluita per la nostra independència són un mateixa causa. En paraules del President Lluís Companys “Catalunya i la llibertat són una mateixa cosa; on viu la llibertat, allí és la meva pàtria”.

PUMSA, un cúmul de despropòsits

5 juny

PUMSA hauria de ser una eina pública per intervenir en el mercat immobiliari, per afavorir el reequilibri, la cohesió social, l’accés al dret a l’habitatge i el dret a la ciutat en un sentit ampli.

Arrosseguem un llarg historial de despropòsits de l’època en què governava el PSC i dels tripartits, en què PUMSA va ser un agent més de la bombolla especulativa. Ara que patim les conseqüències d’aquell model de gestió nefasta, resulta fàcil criticar PUMSA. Fa 10 anys la gent de la CUP estàvem sols  dient que això no anava ni amb rodes, però, aleshores tothom preferia mirar cap a un altra banda.

Repassem una mica:

  • Pilotasso de Can Fàbregas i de Caralt, els familiars d’un exregidor d’urbanisme i màxim responsable de PUMSA, es van forrar amb la compra-venda dels solars on van imposar que havia d’instal·lar-se en Corte Inglés, petant-se la normativa de patrimoni arquitectònic i el més elemental sentit comú.
  • Desviació en la construcció de l’edifici del Rengle, 8 M€ de sobrecostos, atribuïbles en gran part a l’enginyeria financera amb la que es van sufragar les obres; comercialització erràtica i deficient que ha acabat servint per tenir un Mercadona i poca cosa més. Pagar i repagar, i un deute astronòmic que ha hipotectat els pressupostos municipals dels últims 5 anys en detriment de l’atenció a necessitats socials més urgents.
  • Política erràtica en la construcció d’aparcaments de GINTRA, que estan totalment infrautilitzats, però que ens van costar una pasta.
  • El gerent intocable, responsable del desgavell de PUMSA, que guanyava un pasta llarga, que va enxufar el seu fill en la borsa d’habitatges de lloguer i va destapar el descontrol en la seva gestió.
  • La manca de criteris clars, objectivables i verificables en les concessions de lloguer dels locals propietat de PUMSA (locals de carrer de la Boixa a la Llàntia, de Can Xammar, de la Nau Minguell, etc.), que alimenten una estructura clientelar.

La recent polèmica entorn d’unes factures de la liquidació de la urbanització del sector de Can Quirze, han situat PUMSA altre cop en l’ull de l’huracà.

Ara bé, en aquest cas convé tenir en compte que la intervenció inicial de Can Quirze respon a un model de creixement depredador, especulador i elitista, defensat pel PSC, i que en aquest cas a més es va carregar un espai agrícola preexistent.

Arcadi Vilert, membre del PSC, que va ser regidor d’Urbanisme i president de PUMSA, resulta que és veí de can Quirze (quina casualitat més casual, oi?). En aquest cas penso que és lògic sospitar que fos precisament ell qui va fer que PUMSA no fes els deures, potser per no espantar als veïns amb els costos d’urbanització, potser per alimentar el clientelisme, potser…. ves a saber què hi ha darrere d’aquesta urbanització!

La baralla entre CIU i PSC posa de manifest allò que sempre hem dit sobre el govern de David Bote: és un govern de capelletes, nascut per repartir-se el pastís i no pas per a servir l’interès ciutadà.

Finalment, i malgrat el temps transcorregut, penso que aquests costos no els ha d’acabar pagant l’Ajuntament. Facilitats totes les que calgui, exempció de cap de les maneres!

 

La República possible

31 març

Hem començat la setmana amb l’anatema de Coscubiela i Fachin contra la diputada dissident CSQP que va votar a favor del Referèndum. Hem escoltat com el Sr. Albiol ens deia que som una colla de feixistes. Ens ha visitat el Sr. Rajoy carregat amb una maleta de promeses d’inversions pendents des de fa 10 anys. Mentrestant al Congreso de los Diputados han expulsat el Sr. Homs per haver posat les urnes del 9N. I, en paral·lel, els tribunals d’Espanya han exculpat a una jutgessa contrària a l’ús del català i continuen perseguint qualsevol rastre de llibertat d’expressió i, com ja va passar amb els titellaries, amb el cantant de Def Con Dos o el raper mallorquí Valtònyc, ara han arribat l’extrem de condemnar algú que fa tuits humorístics al·lusius al jerarca franquista Carrero Blanco. I, acabem  la setmana amb el Govern del PP portant els pressupostos de la Generalitat al TC i amenaçant amb la via penal el President Puigdemont.

La cultura política espanyola no dóna per a més: el Regne d’Espanya és així. S’acata i prou. En canvi, Antonio Baños, ens posa damunt de la taula la possibilitat de la República Catalana, que no és encara, però que pot ser una realitat en breu.

Antonio Baños, membre del col·lectiu independentista Súmate, periodista, excap de llista i portaveu de la CUP al Parlament de Catalunya ens planteja la República Catalana com a un desllorigador a l’etern empat “català-castellà”,  un dilema segons el qual, per bé que en els últims segles ells no han pogut fer-nos desaparèixer, nosaltres tampoc no hem tingut prou força com per aconseguir un reconeixement polític satisfactori. La república ens permetria abandonar la lògica resistencialista i les diferents versions de l’encaix sempre imperfecte de Catalunya dins d’Espanya: ja sigui peix al cove, el federalisme asimètric o l’Espanya plurinacional i fraterna de Podem.

Baños ens proposa fixar la mirada en el futur col·lectiu que volem construir. Per tant no és un llibre de greuges polítics sinó una invitació a la reflexió per esperonar el procés constituent, amb la mirada atenta a models obsolets i d’èxit del context internacional.

Proposa substituir els actuals marcs de referència i la terminologia nacionalista-autonomista vigent per vertebrar una nova adscripció republicana amb la qual identificar-nos; impulsar els valors i la cultura política igualitària i cooperativa (llibertat, isonomia i pactisme) que brolla de la rica vida associativa del nostre país; projectar-nos internacionalment no pas a través del poder econòmic o de la força dels canons (renúncia explícita al militarisme), sinó a través de l’atracció vers la cultura i els ideals del nostre país, i incardinant-nos dins de l’espai Mediterrani i com a pont cap al Sud (incloent l’espai llatinoamericà): una república Mediterrània, pacífica, feminista i igualitària i acollidora amb els refugiats

Com podria ser l’administració pública de la República Catalana i la seva constitució? Quin concepte de ciutadania volem articular? Baños apunta  temes que segur que seran la pedra de toc del procés constituent que realitzarem després de la celebració del referèndum. Un referèndum que haurem de defensar amb ungles i dents, per convicció democràtica, i que haurem de celebrar peti qui peti i que també, no ho oblidem, haurem de guanyar amb vots.

Destaco el capítol dedicat a la “guerra freda de la burgesia catalana” dels últims trenta anys que ha enfrontat la facció del catalanisme essencialista que tenia un projecte català per a Espanya (encarnada per CiU) i la facció gauche caviar transvestida de progre, que  volia aplicar un model espanyol a Catalunya (representada pel PSC): “S’ha parlat molt de la decadència de la vella burgesia a partir de la confessió de Sant Jaume de Jordi Pujol, en què parlava de la deixa i les subseqüents catàstrofes per a l’univers simbòlic del catalanisme. Però molt menys (i no és casual) del que significa per a l’altra facció burgesa la imputació i el currículum cobdiciós de l’altre gran mariscal de la burgesia, Narcís Serra”.

Justament aquí és on l’autor assenyala, amb encert, que aquesta guerra de pijos només ha beneficiat la gran burgesia espanyola: el lobby del Puente Aéreo i ha permès tenir Catalunya sota control durant quatre dècades. En aquest sentit, igual que ja anticipava en el pròleg de la Història de la Vanguardia de Gaziel, Baños fa una apel·lació a un futur possible i crida a la unitat dels catalans per assolir la fita de la República Catalana i per aconseguir-la ens proposa superar els eslògans adreçats únicament als convençuts. Segurament, igual que ha fet recentment en Lluc Salellas a Que no t’espanti aquest vent, aquest és el valor del llibre escrit pel company i exdiputat Antonio Baños.

[presentació de La República possible el 31/03/17 a Buc de Llibres de Mataró]

 

Què passa portes endins?

31 gen.

eddb01

La Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Mataró és una com una peli d’Alex de la Iglesia, però en versió dolenta i dirigida per l’inefable David Bote. En la reunió celebrada dilluns 30 de gener, el PP ha aconseguit colar, amb el suport de PSC, CiU, C’s i PXC, una declaració de suport als cossos policials que es van manifestar fa unes setmanes contra la CUP. El suport de CiU s’ha produït després que el PP hagi accedit a retirar les al·lusions directes a la ciutat de Mataró com les denúncies de “falsos maltractaments” a la comissaria dels Mossos, curiosament ja resoltes judicialment. La meva intervenció en aquest sentit ha estat  clara: cal tractar a tots els treballadors públics per igual i no volem fer excepcions amb la policia, deplorem que el PP faci d’altaveu dels sindicats ultres i més reaccionaris de la policia. VoleMataró s’ha abstingut (per què?) i ERC, ICV i CUP hi hem votat en contra.

Després d’una freda, n’hem tingut una de calenta: s’ha aprovat la declaració presentada per la CUP per la derogació de la Llei d’Amnistia de 1977 i per jutjar els crims del franquisme. D’aquesta manera, igual que van fer fa poc a l’Ajuntament de d’Arenys de Munt, Mataró reclama el compliment de les recomanacions de Nacions Unides i manifesta el seu rebuig a la llei espanyola de “punt i final” que deixa impunes els crims de lesa humanitat comesos per la Dictadura franquista i que d’acord amb el dret internacional són imprescriptibles. La declaració s’ha aprovat amb els vots a favor de PSC, CiU, ERC, VoleMataró, ICV i CUP; l’abstenció de PXC i el vot contrari de C’s i PP. C’s ha dit que votaven en contra perquè la “Ley de amnistía se aplicó a todos incluyendo a los terroristas del FRAP, GRAPO y ETA , y que fue una pieza clave en la reconciliación durante la Transición” i, amb un argumentari semblant, el PP ha dit que amb aquesta declaració només pretenem impugnar una Transició modèlica. Touché!

La portaveu de VoleMataró va recriminar el to del PP que en el Ple de gener va aprofitar la cessió feta per la CUP de 800 cartells de l’organització Maulets a l’Arxiu Municipal per associar independentisme amb violència i per acusar-nos de ser una colla d’etarres. Cal agrair el gest de la regidora Montse Moron i el suport dels portaveus d’ERC i ICV, però és difícil que hi pugui haver bon rotllo perquè quan no tenen arguments o volen desviar l’atenció, el PP i C’s, sempre recorren a la cantarella d’ETA, i el més greu és que l’alcalde, que és el responsable de moderar els plenaris, mai els talla. Ple rere ple, queda clar que el PSC utilitza el PP com a ariet contra la CUP.

Finalment, la Junta de Portaveus ha inclòs, per unanimitat, una declaració de suport a la pagesia (manifest d’Unió de Pagesos), també ha votat per unanimitat una declaració de VoleMataró sobre les clàusules sòl (amb els acords potinejats pel PSC), una declaració d’ERC per exigir el pagament de l’IBI de les autopistes no percebut pels Ajuntaments (amb l’abstenció del PP), i una declaració de PSC i CiU sobre el dret a l’habitatge, votada per tots els grups excepte per la CUP que ens hem abstingut perquè entenem que amb aquest text el govern municipal pretén passar la pilota a altres administracions i obvia les seves responsabilitats municipals i la ridícula xifra del pressupost que destina al pla d’habitatge local.

Morta la cuca, mort el verí!

23 gen.

150613 Ple de constitució del consistori mandat 2015-2019

L’espanyolisme del PSC de Mataró i del seu màxim representant, l’alcalde David Bote, és públic i notori. En la qüestió nacional Bote sempre actua com a portaveu del PSC i si cal petar-se els acords municipals, se’ls peta i no passa res.

Quan la Junta de Portaveus decideix penjar l’estelada en solidaritat amb els càrrecs electes independentistes represaliats pels tribunals polítics espanyols, l’alcalde Bote es fa l’orni i a sobre té la barra d’advertir-nos per si de cas se’ns passa pel cap de penjar-la pel nostre compte.

Quan els regidors i les regidores d’ERC i la CUP vam anunciar que el dia 6 de desembre treballaríem com a mostra de rebuig a la celebració de la Constitució espanyola, l’alcalde Bote ens va tancar amb pany i forrellat la porta de l’Ajuntament tot i que això vulnerava els nostres drets com a electes.

Amb aquest currículum, no és gens estrany que en l’entrevista publicada per l’agència Europa Press, l’alcalde de Mataró digués que no pensa col·laborar amb la celebració d’un referèndum independentista (sic.) cedint espais municipals perquè segons el mantra espanyolista “cal complir la llei”.

Davant la contundència de les recents afirmacions fetes per l’alcalde de Mataró, preguntarem al govern municipal si comparteix les declaracions de l’alcalde de Mataró contràries a la col·laboració institucional en la celebració del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. I també farem la pregunta del milió: què pensen fer els seus “socis” de CiU quan es convoqui el Referèndum? Què faran, seran lleials a la poltrona o al país?